Néstor Bayona: “En la música, com en l’esport d’elit, és molt fàcil pujar, però gens mantenir-se”

LleidaAmb només 39 anys, el pianista Néstor Bayona pot ser encara considerat un dels directors d’orquestra més joves del seu nivell. Establert entre Berlín i Barcelona, fa dos anys va ser nomenat director resident de l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Nacional de Polònia, però es manté molt vinculat amb els seus orígens lleidatans. El 9 de novembre, tot just un dia després d’haver anat al Palau de la Música Catalana, vindrà a l’Auditori Enric Granados de Lleida per dirigir l’Orquestra Simfònica del Vallès i interpretar el Semíramis, la peça de Ravel que va ser recentment descoberta gràcies al dietari de Ricard Viñes.

Aquesta partitura s’ha interpretat només tres vegades en públic. Ho farà gairebé a cegues!

Està composta des de fa 125 anys, però ningú li ha donat pràcticament una lectura fins fa tan sols uns mesos. Però, mirant aquesta partitura, es veu molt clar el seu caràcter, és realment fresca i amb un toc oriental, que deia Viñes.

Oriental? Què volia dir?

En aquella època, l’oriental denotava llunyania. Crec que es referia a les danses d’origen rus i de l’Europa de l’Est. Però també s’observa molt la influència que ja de jove tenia Ravel de la música espanyola.

Sense encara haver-hi anat.

Aquesta primera motivació, tot el que sentia parlar sobre Espanya, el caràcter i les danses, era a través de la seva mare, que li contava les seves anècdotes del seu pas per Madrid. I això es veu molt en aquesta dansa.

Entenc que Lleida és una parada obligatòria d’aquesta estrena.

Serà un concert per gaudir. Amb una solista de violí meravellosa i les peces de Ravel i de Saint-Saëns, tindrà un colofó amb El sombrero de tres picos de Manuel de Falla, una de les obres més simbòliques del repertori espanyol del segle XX.

A Lleida, de la mà d’un director lleidatà.

Soc d'aquests intèrprets a qui li agrada tornar a la seva terra, al seu país. Desitjo que el públic se senti orgullós de poder tenir un lleidatà que està fent coses interessants fora i que pugui tornar a casa per oferir-les.

Però algun cop vostè ha dit que a l’estranger ajuden més els talents i que aquí et valoren només quan has demostrat la teva vàlua internacional.

Jo he tingut molta sort de fer carrera fora i ara fer-ho aquí. No em puc queixar…

Però…?

Però és veritat, també, que hi ha casos en què persones fan carrera fora i els costa trobar després la forma de tornar al mercat espanyol. Al nostre país, com en molts altres, vivim el factor star.

Què vol dir?

Un país on sols les estrelles dominen.

¿Concerts com el de Lleida ens permeten pensar que la música clàssica ha deixat de ser elitista per sempre més?

La música clàssica va néixer pensada per als aristòcrates. Però des de Stravinsky s'ha fet accessible a tot el públic. La consagració de la primavera va ser una revolució.

D’això ja fa un segle. ¿La democratització de la música clàssica està, doncs, totalment assumida?

Existeix una preconcepció del públic en què es creu que la música clàssica és sols per a un cert tipus de persones, que és de difícil accés. Però això no és cert. Els preus per anar al Palau o a l’òpera avui són molt accessibles. I, a més, les orquestres s’han reinventat per fer la música més atractiva.

Com es fa?

Dos exemples: incorporant les bandes sonores de pel·lícules i mesclant obres per tal que sigui més fàcil d’escoltar-les. He conegut persones que no havien vingut mai a un concert de música clàssica i en surten admetent que no era el que s’imaginaven. S’ho havien passat bé.

Calia aquest esforç dels professionals de la música d'acostar-la al públic, doncs?

Exacte. I el colofó final serà que hi hagi una bona educació musical. Col·laboro amb escoles i centres educatius per tal de fer accessible la música a les edats joves, perquè obrin els ulls i parin l'orella de forma fascinant i vinguin als concerts amb regularitat en el futur.

Fa deu anys, quan acabava d’arribar a Berlín, va declarar que era el millor moment de la seva carrera. Actualment és director titular d’una reconeguda orquestra. ¿Està encara millor, ara?

Soc d'aquelles persones que pensen que, igual que en l’esport d’elit, en la música és relativament fàcil pujar com l’espuma fins a dalt, però molt difícil mantenir-se.

Però vostè no només s’ha mantingut, sinó que ha crescut. ¿No li crea angoixa pensar que arribi a tocar sostre algun dia?

Una cosa que em caracteritza és que sempre lluito. És una mena de neguit constant per la recerca. La meva motivació és donar el millor de mi mateix a cada actuació, mai sortir a escena confiat, però sense patir angoixes.

Però sempre he pensat que no tothom pot ser director. Cal un talent innat de lideratge, oi?

Tot músic ha de tenir cert talent, això és cert. Però el talent, per si sol, no arriba enlloc. Cal una constància perquè vagi creixent, perquè es desenvolupi. Si jo no tingués la constància que em defineix, no crec que hagués arribat a bon port. A més, també tinc la sort que m’acompanyen persones especials que em donen suport.

Què li cal al director perquè els músics hi confiïn?

En primer lloc, el director ha de tenir clar què vol i, durant els dies d’assaig, mirar d’assolir-ho. Però ho ha de fer a través del diàleg amb els músics, no de la imposició. Ha de dirigir amb un gest concret i permetent que, en certa manera, els músics proposin coses. I cal entendre que mai s’assolirà aquella obra que un té al cap.

Perquè la perfecció no existeix…

No per la limitació de l’orquestra, sinó perquè la perfecció és incompatible amb la música. La música és espontània. La mateixa actuació que faré al Palau serà completament diferent de la de l’endemà a Lleida. I això és precisament el que és bonic d’aquesta professió.

Amb quin instrument es queda?

Des de la meva joventut, quan era estudiant de piano, ja tenia l’orquestra dins del meu cap. Tinc aquesta capacitat de pensar sempre orquestralment i en diferents instruments a la vegada.

Però algun deu tenir de preferit.

La base d'una bona orquestra és la corda. De fet, és la base més nombrosa.