El petit miracle del repoblament de Castell de Mur

Castell de Mur“No és només pedra. No és només terra. És un crit que desperta generacions. És la veu d’un poble que s’alça amb les mans brutes i el cor incendiat. És memòria que no s’agenolla. És orgull que no demana permís”. Són frases, gairebé versos, de Josep Maria Martí, un paleta de l’Alt Camp que fa uns dies va dirigir unes jornades de recuperació de la pedra seca al Meüll, un petit nucli de Castell de Mur (al Pallars Jussà). “És més que pedra, és memòria viva”, conclou Martí, que condueix projectes semblants en altres comarques catalanes, com a l’Alt Urgell.

Sota el hashtag #recuperemelmeull, les jornades (que ja van per la tercera edició) suposen una petita part (i una de les més visibles) d’un projecte col·lectiu de repoblament. El Meüll és un dels nuclis que als anys setanta, com molts d’altres del Pirineu, va quedar totalment abandonat. L’últim matrimoni que hi quedava va tancar definitivament les portes de casa seva el 1974, en uns temps d’onades migratòries constants cap a les àrees urbanes. Però d’una forma gairebé fortuïta van aparèixer el 2008 la Mercè Pons i el seu marit per comprar les antigues escoles del poble i rehabilitar-les per anar-hi a viure. Venien de Barcelona i havien decidit canviar radicalment de vida per establir-se a la muntanya i iniciar un negoci d’allotjament rural. “Molta gent ve a la zona per visitar no sols el castell, sinó també el congost de Mont-rebei, el museu dels dinosaures (a Isona) o fer turisme pel Pallars”, explica Mercè Pons, que és precisament una de les principals impulsores de les jornades de pedra seca. Fa uns tres anys que, a través del paleta Josep Maria Martí i diversos membres de l'Associació de Veïns, estan recuperant un mur de pedra que va caure fa molts anys. Calculen que en tres anys més el tindran perfectament recuperat i endreçarà l’entrada del Meüll, com la viva representació d’aquesta voluntat d’aixecar-se de l’oblit.

El municipi sencer de Castell de Mur té censades actualment prop de 180 persones (entre residents permanents i empadronats que encara mantenen les seves propietats). Des de l’any 1990, el conjunt del municipi ha experimentat un augment del 25% de la seva població. Es tracta d’un dels índexs més alts de la comarca, sols superat per Talarn (afavorit per l’impacte de l’escola militar de sotsoficials) i Senterada. Aquest repoblament de Castell de Mur coincideix amb la resurrecció de quatre nuclis que havien quedat completament buits als anys noranta. Es tracta de, com hem dit, el Meüll, i també de Santa Llúcia de Mur, Puigmaçana i les Cases de l’Estació. A part, altres com Cellers i, sobretot, Vilamolat, han experimentat un increment de població substancial.

Precisament de Vilamolat és Josep Castells, que va ser l’alcalde de Castell de Mur entre 2007 i 2015 i, en l’anterior legislatura, el delegat de la Generalitat a l’Alt Pirineu i Aran. Va ser durant el seu mandat a l’ajuntament quan es van assolir fites que podrien ser impensables en una gran ciutat, com les de connectar tots els petits nuclis de Castell de Mur a les xarxes d’aigua potable i de llum i de portar la fibra òptica fins a les cases. La posada en marxa d’aquests serveis (tot i que encara incomplets per la manca d’un operador per a la fibra) ha fet consolidar l’arribada de persones com la Mercè Pons i la implantació d’altres projectes de turisme rural. I és que Castell de Mur, que ha perdut gran part de la pagesia i ha vist pràcticament desaparèixer la pastura, té en el turisme la seva principal esperança econòmica. I aquí rauen els temors d’alguns, que voldrien diversificar els ingressos i evitar el risc d’una massificació turística a l’estil de la Cerdanya.

Tot i el moderat optimisme, Josep Castells admet que hi ha encara entrebancs perquè el municipi es consolidi. Per una banda, la necessitat de garantir nous serveis, com els enviaments i la banca, i en especial la millora de les comunicacions viàries. “Del despoblament tothom en parla, però cal analitzar exemples concrets per veure on fallem”, comenta Castells.

L’actual alcalde del poble, Miquel López, hi està d’acord. “L’essencial és donar els serveis bàsics per fer-lo atractiu als nouvinguts”, diu. “Les persones no volen engegar un projecte de vida en un lloc on no poden tenir les mateixes condicions que en una ciutat”, afegeix. Una bona comunicació terrestre és, per a l’actual ajuntament, el principal escull que afronten avui, sobretot perquè gran part de la xarxa viària és de propietat municipal. “És un gran maldecap per a nosaltres”, admet López, que demana més implicació de la Diputació i la Generalitat per millorar camins i pistes.

Dels urbanites a les noves generacions

El repoblament de Castell de Mur ha estat possible gràcies a dos perfils ben diferents de repobladors. D'una banda, urbanites que, gràcies a les seves feines liberals, han decidit fer un canvi radical en les seves vides per anar-se’n al món rural. És el cas de la Mercè Pons al Meüll i també de la Marta Sancho, catedràtica i doctora en història medieval a la Universitat de Barcelona, que fa 35 anys va decidir instal·lar-se a Santa Llúcia de Mur amb el seu marit i la seva filla. Alguns dies a la setmana ha de traslladar-se per feina a la Ciutat Comtal, però ella es considera una privilegiada. “Faig molts quilòmetres, però em compensa enormement”, diu Sancho, referint-se a la tranquil·litat que li ofereix viure al Pirineu. “No he vingut a desconnectar-me de res”, aclareix Sancho, “de fet he connectat amb allò de què els humans no hauríem d'haver desconnectat mai”.

De l'altra, a part dels nouvinguts que venen del món urbà, a Castell de Mur es produeix un fenomen nou difícil de trobar en altres pobles: fills de famílies locals que decideixen establir-se a casa dels seus pares. És el cas de la Valença, de 34 anys, filla de Josep Castells, que ha decidit quedar-se a Vilamolat, i sobretot de Laia Escolà, una jove de 27 que s’ha arreglat una antiga masia familiar de Collmorter. Quedar-s’hi no ha estat tant una declaració d’intencions com més aviat l’assumpció d’una responsabilitat. Escolà, que és filla única, assumeix que en el futur haurà de gestionar el patrimoni familiar, vinculat a la terra. “He de continuar lligada aquí”, admet.

Malgrat els greus problemes de cobertura telefònica, fa dos anys que Escolà viu a Collmorter. És filòloga catalana i anglesa, està treballant en el seu doctorat i agraeix l’espai de tranquil·litat que li dona el poble per poder-se concentrar en la seva feina. I de vida social, no n'hi falta, tot i que s’ha d’organitzar per dinamitzar-la.

Recuperació d’habitatges

Un dels grans reptes de Castell de Mur és, com en la majoria dels municipis rurals, la recuperació de les cases que fa dècades que estan deshabitades. Josep Castells recorda que hi ha hagut una feina prèvia per promoure la rehabilitació dels immobles amb els seus propietaris a canvi d’un arrendament assequible. I sembla que s’han aconseguit alguns avenços, tot i que amb comptagotes. A la gent li costa desprendre’s del seu patrimoni.

Mercè Pons recorda que al Meüll, tot i viure-hi sola amb la seva família, s’ha creat una associació de veïns amb una dotzena de membres, tots propietaris de cases deshabitades. La seva rehabilitació i la implicació dels veïns fora vila en els projectes locals són els objectius bàsics per consolidar el procés de recuperació del poble. Un projecte que, a través de la pedra seca, busca consolidar un somni que de moment ha esdevingut un petit miracle.