Els padrins i les padrines de la vila treuen les cadires de fusta al carrer, davant dels seus portals, per fer safareig durant tota la tarda. Critiquen el Pep, el fill de la María José, que sempre va malfargat, i la Maria de can Botargues, que si t’he vist no me’n recordo. “¿I sabeu que el Jeroni ha abandonat la parenta per anar-se’n amb la barjaula de la Roser?”, pregunta un. “Aquesta no tanca les cames ni per vacances!”, exclama l’altre. I així fins que amb la foscor del vespre ja no albiren quan van deixar de viure les seves vides per passar a malviure les dels altres. A Lleida, però, els padrins i les padrines són substituïts per llops i llobes amb pell de xai -tanta que en sobra per confeccionar un fals abric de visó- que ens guaitem per damunt de l’espatlla a pesar de no aixecar ni un pam de terra, amb més vida exterior que interior i sempre a l’última moda, almenys quan aquesta no introdueix ni un àpex d’incomoditat en el nostre plàcid dia a dia atrapat en un quietisme impertèrrit.
De fet, venim d’un cap de setmana en què els lleidatans han celebrat la festa més popular de l’any, l’Aplec del Caragol, rebatejada per alguns com a Aplec de l’Alcohol, un macrobotelló encobert per la mateixa policia, que demostra una permissivitat difícilment comprensible més enllà d’interessos electoralistes. “Si no féssim els ulls grossos, més d’un de nosaltres també acabaria detingut”, em confessava un agent de la Guàrdia Urbana en qüestionar-lo sobre la benvolença policial al llarg del cap de setmana de l’Aplec. En resum: menjar i beure fins a l’extenuació gàstrica i etílica -i malparlar dels que no combreguen amb tal ingesta excessiva- conformen els valors principals de la nostra festa més representativa.
Lleida és un poble amb aspiracions de ciutat. No hi ha res de dolent en ser un poble. Tampoc en tenir aspiracions suposadament més elevades. El problema rau en no ser conscient de la pròpia naturalesa. Lleida esdevé una rara avis dins del mapa municipal català, un vull i no puc que no sap el que vol però que sap que no pot. Els lleidatans som postureig en estat pur i d’allò més pertorbador. ¿Us imagineu algun personatge disfressat amb una màscara de Spiderman i un barret de palla vagant lliurement pels carrers sense camisa de força o similar en qualsevol altre indret de Catalunya? Doncs això.
