PoetaA l’Univers res li sua. Per això cal parar compte d’impostar una actitud -fer-se el graciós, per exemple-, perquè acabarà esdevenint la personalitat de l’ impostador. El jo es basteix de cap i de nou en cada circumstància. Així que s’ha d’estar sempre conscient en l’acte perpetu d’autocreació. La profunditat, doncs, no existeix, la naturalitat és caòtica i prescindir de l’artificialitat - despullar-se -és renunciar al més selecte de la condició humana. Dit això, Xarim Aresté es despullà el passat dia 28 a l’Orfeó Lleidatà.
Assegut en una cadira, una llarga cabellera de príncep persa li queia en cascada dessota un barret de mag, el qual li ombrejava un bigotet tallat per un barber de Pepperland. I entre les mans, l’enveja de tres quarts d’auditori: la guitarra de formes sinuoses que es delia impúdica amb el grapeig hàbil i expert del prestidigitador de Flix fins que li feia entonar l’acord de l’origen del somni ; i tots dos, magrejant-se, creaven una fe i beneïen la ferida. No obstant, aquell dia, una pàtina que desprenia flaires de confinament li empolsava aquella aura màgica que d’habitud li il·lumina un cor d’infant.
Suposo que deu ser l’ambient enrarit general; el futur catastròfic que li espera a l’artista; l’esfondrament sobtat de la catedral de la civilització. Però el fet és que Xarim mostrà una actitud un pèl laxa per a l’exigència de l’escenari. Entre cançó i cançó potser es va agombolar massa en l’acudit i el comentari sorneguer. I les groupies, rient a cor què vols de cada broma, no van ajudar-lo a contenir-se, sinó al contrari. I jo, que trobo Xarim Aresté ben simpàtic i trempat però no és el meu humorista de capçalera i sí un dels meus músics preferits, vaig trobar a faltar més música. Una mica és el mal de la nostra generació: la rialla gratuïta per por del que diran si ens mostrem profunds. Programes de ràdio, de tele, recitals poètics, conferències... tothom ha de ser graciós per sobre de tot en lloc de deixar que la gràcia aflori naturalment de la sobrietat.
No ho sé. Aquesta setmana passada a Lleida també va actuar-hi Jaume Arnella, que dalt de l’escenari fa el paper del despistat que passava per allí, però després l’espectacle és d’una solidesa artística i poètica que demostra ofici i talent. Però Jaume Arnella és un mestre de mestres. I Xarim Aresté bé que en té d’art, també, ja ho he dit prou; té art i una fonda vibració espiritual. I és per això que avui em queixo que l’altre dia els exclogués del concert.
