L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Parlar de venjança no sona guanyador'

"L’estratègia comunicativa del referèndum no pot ser la d’amplificar la por d’una venjança de l’Estat"

Si ja ha començat la campanya pel referèndum, cal encertar el missatge.

Dissabte, en un acte del PDCat al TNC, el president  Puigdemont va dir que l’única alternativa que ofereix l’estat espanyol a la independència de Catalunya és la venjança; que si no hi ha referèndum, l’estat espanyol es venjarà: “Es venjaran amb el nostre model educatiu, amb el nostre model lingüístic, que és un exemple de convivència a tot el món, i amb el nostre model econòmic, cívic i cultural”.

La paraula ‘ venjança’ és gruixuda. Fa venir esgarrifances. Pot tenir algun fonament, però sona com una frase de resistència entre els convençuts, no pas com un argument que convenci aquells que es pregunten, amb una barreja d’interès, escepticisme i angoixa, què hi tenen a perdre i a guanyar en cas d’independència.

Penso en tota la gent que no ha nascut a Catalunya, però que viu i vota aquí, i en els seus fills i en quina mena de missatge voldrien sentir. En certa forma, el mateix Puigdemont va contestar la pregunta en aquest acte de dissabte quan va dir, en referència al govern espanyol: “Han renunciat a convence’ns de que bé que ens podria anar si ens quedem en l’estat espanyol”.

Exacte. El govern espanyol s’ha passat cinc anys amenaçant, pintant un futur apocalíptic per a Catalunya fora d’Espanya i ha caricaturitzat els milions de catalans que estan per la independència com una gent amb les percepcions alterades per la propaganda. Tot menys admetre que tenia al davant un interlocutor amb qui havia de negociar.

Quina hauria de ser l’estratègia comunicativa del referèndum i del ‘sí’? Doncs no pot ser la d’amplificar la por d’una venjança de l’Estat sobre nosaltres si les coses no surten bé. No hi ha cap il·lusió en aquest discurs. Sobretot perquè no sabem com acabarà, això del referèndum. Per què anticipar com seria l’escenari en cas de derrota?

La resposta catalana ha de ser, precisament, explicar a tothom que en una Catalunya independent, els drets socials, culturals, lingüístics estaran molt més protegits que no pas ara a Espanya. Que una Catalunya independent no només no serà una Catalunya on només es veurà TV3, sinó un país en què cap policia multarà un ciutadà perquè li ha parlat en català o en castellà o en una altra llengua. Si de pintar futurs es tracta, cal explicar que la Catalunya independent pretén ser un estat modern, àgil i respectuós, al nivell del que ja és ara la sanitat o l’educació catalanes. Es tracta (capgirant la frase del mateix Puigdemont)  d’ explicar que bé que ens podria anar si Catalunya es constitueix amb un estat propi independent.

S’entén que la part catalana estigui neguitosa. Ja ha començat a tastar la força de l’Estat, amb les seves inhabilitacions i imputacions. Però sense transmetre la il·lusió col·lectiva que en un futur millor serà difícil trobar el missatge guanyador.

Dissabte va sonar molt millor una frase d’ Irene Rigau, pel que té de girar el marc mental que tota la vida ens han volgut imposar. Va dir: "El problema català no existeix. Existeix la realitat catalana. El problema català el tenen a Madrid".