L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'L'Espanya irreformable'
La polèmica Ayuso-Bolaños és anecdòtica al costat de la reunió de Feijóo amb fiscals conservadors, en què va assegurar que recuperaria el delicte de sedició encara que potser es diria “deslleialtat constitucional” i que tornaria a fer delicte el referèndum no pactat. Entre els assistents al sopar, la fiscal Consuelo Madrigal
Al final, el Govern ha cessat la directora general de Funció Pública, Marta Martorell, pel caos de les oposicions de dissabte passat. A veure, Martorell va entrar de directora general al gener i la decisió d’externalitzar l’organització dels exàmens a una determinada empresa, Cegos, es va prendre al desembre; per tant, no la va prendre ella. Ara, no va estar a sobre dels exàmens. El Govern ha reaccionat ràpidament i de manera contundent, però ha protegit la consellera de la Presidència, Laura Vilagrà, de qui depèn Funció Pública. O sigui que Martorell tenia responsabilitat en el fracàs, però res millor que un director general per actuar de fusible.
Està molt bé que fer les coses malament tingui conseqüències en aquest país, però el problema és més de fons, és quina mena de funció pública tenim. És lenta amb l’excusa de ser garantista, gens orientada al servei de la gent i molt orientada a l’autoprotecció. Qualsevol que hagi intentat cobrar una factura de, què sé jo, 200 euros de l’administració sap el temps que triga i la paperassa que ha de moure. I què costa tenir un permís, o una senzilla resposta a una consulta. Ja fa molt de temps que la Generalitat ha de ser més autoexigent amb el servei que dona als administrats. I que els Governs han de trobar càrrecs de confiança en què s'exigeixi alguna cosa més que fidelitat. Eficàcia, per exemple.
Parlant de mal servei: l’avaria que ahir va perjudicar milers de viatgers de Rodalies al Garraf trigarà gairebé un mes a reparar-se. Un mes, una eternitat per a gent que ara s’haurà de buscar la vida per anar i venir de la feina. El problema és que va caure un llamp a la caseta-armari on hi ha l’electrònica que controla les agulles i els senyals de tot un tram, i es va declarar un incendi. I tornar a fer a mida el programa de control que ordena el pas dels trens demana un mes. Avui n’he parlat amb un enginyer que està al cas de Rodalies i em deia que és mala sort, però que substituir i reprogramar el sistema no es pot fer d’avui per demà. Una vegada més, les incidències destrossen el servei.
Finalment, avui es parla molt que si Ayuso no va deixar pujar el ministre Bolaño a la presidència d’una desfilada. A veure, Ayuso viu la política com una guerra cultural contra la dictadura progressista i representa el populisme demagògic que, a Espanya, té la subvarietat anticatalana en el paquet bàsic. I ahir, a més a més, va voler demostrar qui mana. Però el ministre no estava convidat i va decidir presentar-s’hi. A què? A un win-win: si el deixaven passar, s’havia imposat per la força dels fets; si a sobre el xiulaven, es convertia en protagonista i li espatllava la festa a Ayuso, i si no el deixaven passar, l’escàndol d’avui. Amb tot, per als seus electors, ha quedat clar que Ayuso mana. La polèmica Ayuso-Bolaños és significativa, però anecdòtica al costat d’un altre cas.
La reunió de fa dues setmanes de Feijóo amb fiscals conservadors, en què va assegurar que recuperaria el delicte de sedició encara que potser es diria “deslleialtat constitucional” i que tornaria a fer delicte el referèndum no pactat. Entre els assistents al sopar, la fiscal Consuelo Madrigal, a qui recordaran perquè va ser una de les fiscals del judici als presos polítics al Tribunal Suprem. Es va parlar molt de Catalunya, dels filoetarres de Bildu a Navarra i al País Basc. Volen recuperar la sedició contra Catalunya, però, sobretot, contra Europa, que va dir a Espanya que la retirés del Codi Penal. Aquesta és l’Espanya en què estem.
Bon dia.
