Publicitat
Publicitat

L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Pares, mares i esport infantil'

En l’esport escolar, els pares fem exactament allò que diem que tant ens molesta en els nostres fills digitals: tenim incapacitat per al viatge, per a l’aprenentatge, tenim obsessió pel resultat

Segur que han vist les imatges d’una baralla entre pares durant un partit de futbol infantil a Alaró, a Mallorca, aquest cap de setmana.

Batalla campal entre pares a un partit de futbol infantil a AlaróEl govern balear ha comentat que "els pares van donar una imatge lamentable" i que espera que la Federació prengui mesures.

Doncs bé, la federació ha fet la condemna de manual: "Aquesta gent no té dret a estar en un recinte esportiu, han fet un dany enorme als seus fills i al futbol", però ha afegit: "Com que es tracta d'un partit de Segona Regional, a la Federació tenim poca capacitat sancionadora, així que esperam que hi actuï la justícia ordinària amb el màxim rigor".

Sens dubte aquests pares mereixen un càstig, però el cas mereix una reflexió que ens porti més enllà del càstig.

La primera cosa que hauríem de reconèixer és que algun d’aquests pares hauríem pogut ser nosaltres. Tots els que hem portat fills a l’esport escolar i hem estat en una graderia veient-los sabem que alguna vegada hem tingut la desagradable sensació que dos comentaris més i ens acabaríem pegant amb els pares de l’equip contrari.

No és cosa del futbol, he vist baralles al bàsquet, o, com deien ahir a Mallorca: "També he vist baralles entre pares de tennistes per una pilota dubtosa, que si ha entrat o que si ha anat fora per poc".

És cosa d’homes més que de de dones, potser, però no és exclusiu.

No és cosa de l’esport, és cosa nostra, dels pares i mares, que sovint hem estat qualificats amb raó com “el pitjor de l’esport escolar”.

Per què caiem en aquest comportament de ‘western’? Potser perquè molts pares ja portem la violència de casa, d’altres ens transformem ens uns energúmens davant els fills en un camp, com ens transformem en uns i ncívics quan conduïm un vehicle, o ho fem per fer-nos el maco davant altres pares, o perquè al meu fill no el toca ningú, o perquè ens imaginem que és Messi. O perquè ens aquests camps és possible consumir alcohol mentre els nens juguen.

Després hi ha el tema de guanyar. No tolerem perdre. Sembla que jugar, jugar per aprendre, emocionar-se i divertir-se, no tingui prestigi. És curiós que els pares ens queixem que els nostres fills són uns impacients, sobretot avui, que sempre viuen connectats al món digital, que no tenen interès a aprendre i només els interessa el resultat i no el procés i em pregunto què carai els estem ensenyant davant la incapacitat de veure’ls jugar. Veure’ls superar els obstacles i guanyar, o veure’ls caure davant els obstacles i perdre. En l’esport escolar, els pares fem exactament allò que diem que tant ens molesta en els nostres fills digitals: tenim incapacitat per al viatge, per a l’aprenentatge, tenim obsessió pel resultat.

L’esport és un gran formador del caràcter. És un bon assaig per a la vida. Ens pot fer mal veure el nostre fill o filla per terra, rebent una falta o fins i tot una agressió. Però hauríem de ser capaços de comptar fins a deu per veure com se’n surt pels seus propis mitjans, com ho fa per no tornar a rebre una falta, com aguanta les provocacions per continuar en el partit, o com no ho aguanta, s’hi torna, l’expulsen i ja ho ha après per a la pròxima vegada. Al cap i a la fi, això és el que li passarà durant la vida i no sempre serem allà per ajudar-lo. ¿Tan poca confiança tenim en la capacitat dels nostres fills per solucionar els seus problemes que hem de ser allà fent-los d’àngel de la guarda? ¿Tan poca personalitat tenim que necessitem afirmar-la en una graderia d’esport infantil?

Potser la justícia castigarà aquests pares. Però, mentrestant, ¿no seria hora de fer fer als pares i mares un curset, obligatori, sobre la importància de deixar que els nens i nenes facin el seu propi aprenentatge perquè si no l’esport escolar o infantil no té cap sentit?

Més continguts de

PUBLICITAT