Publicitat
Publicitat

L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Nosaltres, el poble'

"Quin fracàs d’Espanya com a projecte col·lectiu. Haver d’assegurar la seva supervivència a punta de fusell. Al preu d’apuntar l’exèrcit contra la que diu que és la seva gent"

El dia d’ahir, 4 de juliol del 2017, no va ser un dia qualsevol. Certament, d’ençà que tenim un Govern que ha anunciat que “Referèndum o referèndum”, no hi ha dia que no sigui excepcional, però el d’ahir, més.

Al matí, els parlamentaris van presentar la llei del referèndum al Parlament. Al Parlament, Parlament? Vull dir, a l’hemicicle? No, al pati cobert on es fan els actes públics. Perquè així que es posi a l’ordre del dia, l’Estat actuarà contra els ponents.

A la tarda, el grup parlamentari de Junts pel Sí i el Govern van defensar al llei. Al Parlament? A la tribuna d’oradors? No, en un teatre, al TNC. Perquè així que el Govern i la seva majoria parlamentària aconsegueixi que s’aprovi la llei, l ’Estat actuarà contra ells i suspendrà la llei. En certa forma, ja estem vivim en un estat d’excepció, que fa que uns parlamentaris no actuïn als seus escons, sinó a la sala del costat, i el Govern hagi de dirigir-se a la societat des del teatre més important del país.

El Govern desvela part de l’1-O i esvaeix dubtes sobre el referèndum

L’acte d’ahir, destinat a esvair dubtes, no ho va aclarir tot: d’on sortirà el cens, d’on sortiran les urnes, on es posaran les urnes en ciutats on els alcaldes no volen cedir espais municipals. Potser no ho va aclarir tot perquè no està del tot aclarit o perquè no cal explicar-ho tot, perquè així que s’expliqui tot, l’Estat actuarà per impedir-ho. És a dir, no ho sabem tot, sabem per què no ho sabem tot, i potser no ens importa que no ens ho puguin explicar, però no perquè ens agradi viure contents i enganyats, sinó perquè ja entenem que això s’aguanta d’un fil. Excepcional.

Però la realitat és tossuda. Enmig de tota aquesta excepcionalitat que ho fa tot una mica nebulós, el cert és que ahir, encara que fos en un teatre, vàrem sentir el president de la Generalitat dient que l’ 1 d’octubre serem consultats en un referèndum per a la independència de Catalunya, i que serà “com sempre”.

Això és el més excepcional d’ahir. Tota la vida dient que a Catalunya falten polítics valents, i aquí els tenim. Perquè al que vàrem assistir ahir va ser a la constatació que ja no queda cap nau per cremar. Que aquest Govern no pensa tornar i pensa convocar i organitzar el referèndum. Després, quan tot havia passat, els periodistes primer i els historiadors després direm si van ser herois o inconscients, si no van tenir por o si eren temeraris.

Va haver-hi un moment, ahir, al TNC, en què tot va semblar fàcil. Si guanya el ‘no’, eleccions autonòmiques. Si guanya el ‘sí’, es proclamarà la independència, i el públic va aplaudir complagut, com si li expliquessin el final feliç d’una història.

Evidentment, no tot serà tan senzill. Ahir el president, el Govern, molts dels assistents van entrar al TNC sota el trauma del cessament de Jordi Baiget, un conseller eficaç. “Era un 10”, em va dir ahir dos veterans exconsellers. ¿Com és que es despenja en les declaracions a ‘El Punt Avui’, quant malestar ha estat covant? ¿De quina profunditat és l’esquerda? Sortint del TNC semblava com si d’esquerda no n’hi hagués cap.

Sortint del TNC vaig sentir la veu de l’Estat per boca de la vicepresidenta Soraya, que va cridar Efe a la Moncloa per fer exhibició de múscul: en 24 hores paralitzen la llei, diu.

I què, així, en 24 hores acaben amb el problema, també? El govern català potser parla d’un referèndum que no podrà celebrar perquè l’hi prohibiran. Però el govern espanyol parla de prohibir el referèndum com si fos sinònim de solucionar el problema. I no, el contrari, encara el farà més gros.

Una altra que va aparèixer en un 4 de juliol ja prou carregat va ser la ministra de Defensa. Cospedal recorda que l’exèrcit hi és per salvar la integritat i la sobirania de la pàtria. Quin fracàs d’Espanya, d’Espanya com a projecte col·lectiu el fet d’haver d’assegurar la seva supervivència a punta de fusell. Al preu d’apuntar l’exèrcit contra la que diu que és la seva gent. Si la nació és el plebiscit de cada dia, el recurs de l’exèrcit implica que el plebiscit s’ha perdut.

Van dir ahir Rovira i Turull que tot aquest procés és la resposta a totes les frustracions acumulades. I tenen raó. No es pot negar als catalans que siguin un poble viu, despert, vigilant dels seus interessos i de la seva identitat, en un moment en què al món triomfa la moral de la desvinculació, el moviment social que estem vivint a Catalunya té una dimensió col·lectiva històrica.

A la sortida del TNC, un expert jurista em deia que el camí del dret està a punt d’acabar-se, que en el moment en què el Parlament aprovi la llei que ahir es va presentar i l’Estat la recorri, no quedarà més remei que proclamar la primacia de la llei catalana i desobeir el Tribunal Constitucional. D’això va anar ahir l’acte del TNC.

Puigdemont va pronunciar una frase desdramatitzadora: “No hi haurà xoc de trens”. Molt millor que no pas aquella de “fem por i més que en farem”. Crec que hi ha esglai a Madrid i Barcelona. Perquè aquí hi ha un altre relat: el que es fa de cara endins: “Catalans, votarem” / “Espanyols, tranquils, que votaran”, i un altre de cara al món: Rajoy va dir a Europa que el suflé baixaria, i no baixa. I Europa observa amb preocupació la incapacitat de Rajoy de solucionar el problema i la inconsistència dels seus pronòstics.

Per això, vaig sortir del TNC més convençut que mai que perquè Catalunya deixi d’acumular frustracions, la millor garantia perquè l’ 1 d’octubre serveixi d’alguna cosa som nosaltres, el poble.