Era l'any 1669 quan Hennig Brandt va decidir recollir i emmagatzemar seixanta tines d'orina humana amb un objectiu tan lloable com obtenir-ne la pedra filosofal. La metodologia amb què va aconseguir la torrentada ingent de líquid no està documentada, però de ben segur que va requerir una xarxa de recol·lecció d'orins i una resistència olfactiva dignes d'admiració. L'incipient alquimista es va dedicar llavors a processar els 5.000 litres de líquid en una gesta escatològica que, evidentment, no el va conduir a la substància que buscava. Però a un heroi d'aquesta envergadura el fat no el podia deixar sense recompensa: va aconseguir un sòlid que brillava en la foscor. Havia descobert el fòsfor, en concret, una de les seves formes pures: el fòsfor blanc. Aquest tipus de tasques són encara tan vigents en la ciència com abans. La dèria per aprofitar les nostres aigües menors per a algun propòsit útil segueix tan en boga com al segle XVII. A la Universitat d'Ohio des del 2007 es treballa en la producció d'energia a través de l'electròlisi de l'orina humana. L'amoni i la urea que conté poden permetre l'obtenció d'hidrogen d'una manera més eficient que l'aigua. Segons els investigadors, una oficina d'uns 250 treballadors pot produir 2 quilowatts diaris d'energia mitjançant aquest procés.
Potser la pedra filosofal que tant anhelava trobar Brandt, i que actualment seria produir energia de manera neta i sostenible, no està en perilloses centrals nuclears o en controvertits complexos fotovoltaics, sinó en simples i funcionals orinals.
