Josep Cuní: "A Catalunya s'ha fet periodisme partidista en tota regla"

Ens rep en un despatx atapeït de llibres, papers i un grapat de premis. Comença la sessió de fotos i ell no deixa de mirar la càmera mentre estira del fil de la seva pròpia història. Primer a la ràdio i després a la televisió, Josep Cuní és un animal de la comunicació. Recentment, els seus Matins a TV3 han fet 1.500 dies. Són més de sis anys endinsant-se cada cop a més llars de Catalunya.

Què hi ha de planificat, de propòsit, en ser un gran comunicador?

De planificat, res. Em sento afalagat quan em diuen que sóc el que diuen que sóc, però no m'ho crec ni m'ho vull creure, per autocontenció. Jo segueixo entrant a la feina amb ànim d'examinar-me. Quan m'arriba l'audiència rebo la nota del dia anterior.

L'obsessionen les audiències?

No, però a la televisió t'habitues a conviure-hi. I creen addicció. Quan no són bones, t'intranquil·litzes. A Els matins vam fer la sisena temporada amb audiències de somni, i més amb l'apagada analògica. El programa estava consolidat i el producte no té gaire competència. Hi ha dispersió de canals, però poca informació i molt entreteniment.

És cert que va aprendre a vocalitzar declamant lectures bíbliques?

Jo vaig ser escolà. De petit, tenia facilitat per declamar. Mossèn Albert Taulé em va enregistrar la veu i em va dir que sortís a llegir les epístoles. Carta de Sant Pau als Corintis! Però mentrestant, escoltava la ràdio. Des dels 13 anys volia anar a la ràdio.

Periodisme de carrer, n'ha fet mai?

Jo he fet de tot. He estat picapedrer i manobre. Abans d'anar a Catalunya Ràdio, on vaig estar-hi 10 anys, vaig passar per Ràdio Terrassa. Després va venir Ràdio Barcelona, i m'hi vaig estar fins al 1984. Sóc un mixt entre una escola ja desapareguda, la d'aleshores, i que ja no s'ensenya -on importa llegir bé, el ritme, la cadència-, i la nova generació, que ha aportat la inventiva d'anar canviant coses. La generació posterior en té una part però no en té l'altra.

Parla amb enyorança.

Em sento l'últim mohicà. Els meus col·legues i mestres han anant caient. Diuen que sóc un referent, però m'estic quedant sol. L'Iñaki Gabilondo, per exemple. Vam viure una època en què les notícies es llegien entre entrades de Joaquin Prat o Pepe Domingo Castaño fent els " Elosúa le regala un collar !" A mi se m'ha quedat el "Baltà, Baltà, pollita 325 pesetas ". Era així.

Ara es fa millor o pitjor periodisme que fa 20 o 30 anys?

Ara és més descarat, valent, agosarat, lliure. Però té menys matisos, és menys rigorós, està massa empeltat del joc polític. Hi ha més autocensura i relacions massa promíscues entre periodistes i polítics. Un dia caldrà parlar del periodisme que es fa.

Pot començar.

Es volia fer creure que s'era objectiu i independent quan s'anava amb el carnet de partit per davant del de periodista. A Catalunya s'ha fet periodisme partidista en tota regla.

De totes les bandes o d'una?

De totes. Els socialistes feien creure que tota la gent de la Corporació era convergent quan hi havia de tot. Després, el món pujolista va anar construint els seus propis ressorts. L'esquerra es va quedar amb un discurs antic, massa ortodox en relació a la societat d'avui. La dreta avui dissimula millor, ho fa per la via més moderna. Es veu en els sectors mediàtics filoindependentistes.

Què vol dir que no està dient?

No. No és cap crítica. Només que hi ha companys que m'han volgut fer creure que eren independents quan la seva posició era marcada. No he estat en cap capelleta. Això té un preu, però també l'avantatge de poder dir les coses que potser cal dir.

I vostè es considera independent?

Jo em sento independent perquè he lluitat per ser-ho, i alhora també m'han fet independent. Quan era a Catalunya Ràdio i vaig voler anar als EUA a formar-me, hi ha gent que no ho va voler entendre. La prova és que no vaig poder tornar a la Corporació. Paral·lelament em va venir a buscar la COM. I em van acusar d'haver-me venut als socialistes. A mi m'han penjat totes les etiquetes.

Potser vostè és sociovergent! El que jo pensi és absolutament irrellevant per la feina que faig. Jo he treballat molt. Fa 25 anys que em llevo a les 5 del matí. El meu pare era pescador i no es va acostumar mai a llevar-se a les 3. Jo tampoc.

Viu en una gàbia d'or?

És escollit i no tinc cap dret a queixar-me. Sí que t'obliga a tenir una vida molt reglada i monacal. Però no sóc gaire social i l'horari em serveix de pretext per ser-ho encara menys. Ara estic en una fase molt reflexiva sobre com he arribat fins aquí.

Es jubilarà als 67?

Sempre tinc plans al cap, però no els explico gaire. Sóc autònom i crec que no em jubilaré mai del tot.

Què pensa de les xarxes socials?

Són una revolució. M'interessa més Twitter que Facebook. Facebook i Twitter són molt útils des d'un punt de vista professional. Però a títol personal no hi sóc. Amb tantes hores de televisió no necessito tenir més amics. Generarà problemes de vulneració de la intimitat sobre els quals no hem reflexionat prou.