Gent que dorm
Les tres de la matinada. Insomni. Un got de llet amb mel. Res. El canal 24 hores. Res. Recordo que, avui, he donat una moneda al músic del metro. No puc dormir. I l’altre dia, un paquet d’arròs i un bric de llet a la senyora que es posa a la porta del súper. No arriba la son. Els gemecs d’una parella fent l’amor. Els llençols que no proporcionen descans. Quan es desperta el dia surto al quiosc a comprar la premsa. Pel camí observo gent que sí que dorm: als porxos, als bancs del parc o en sucursals bancàries. Gent que dorm, la mateixa de fa anys. Instal·lada en la mateixa misèria. Insomni incòmode, el meu. La notícia no escrita del dia la contemplen els meus ulls tristos.
EVA ROMERO I SANFELIU
BARCELONA
‘Vides miNÚScules’
Enguany el Festival de literatura MOT, que té lloc a l’abril a Girona i Olot, ofereix activitats molt variades, com xerrades amb escriptors, lectures, tallers familiars, presentacions, concursos i exposicions.
Una d’aquestes activitats es titula Vides miNÚScules i té lloc en un espai ben inhabitual: te la trobes al mig d’un carrer gironí. És al viaducte del tren, entre el passeig de José Canalejas i l’avinguda de Ramon Folch. És una forma d’embellir l’espai urbà que tenim a l’abast a les nostres ciutats i d’aprofitar els recursos expositius d’una manera original. A les columnes hi ha els grans panells on es pot veure aquest muntatge, que compta amb fotografies provinents del Centre de Recerca i Difusió de la Imatge de Girona (CRDI) i el text literari escrit per Lluís Muntada.
Les imatges de les persones no conegudes que s’hi mostren les podem conèixer a través d’una petita descripció. Les fotografies, ampliades a gran format per posar-les als plafons, tenen el valor històric d’estar fetes entre l’any 1861 i 1940.
Si el tema del Festival MOT d’aquest any és Vides escrites, escriure vides, amb aquesta exposició s’ha volgut donar importància a totes les vides, amb majúscules, perquè totes, d’una manera o altra, per irrepetibles, són igual d’importants.
EULÀLIA ISABEL RODRÍGUEZ PITARQUE
TORROELLA DE MONTGRÍ
El català, única llengua oficial a Catalunya?
Visc fora de Catalunya des de fa molts anys, i voldria fer algunes reflexions sobre el tema del bilingüisme a Catalunya o el català com a llengua única.
Malgrat la prohibició franquista, el català ha sobreviscut: els catalans de la meva generació hem sabut guardar el nostre idioma i transmetre’l. La literatura en català i la presència del català a les xarxes socials en són un bon exemple. Ser bilingües des de petits ens facilita l’aprenentatge d’altres idiomes.
Ho puc assegurar amb el testimoni d’un gran cirurgià neuròleg de França, mundialment famós, de qui vaig ser traductora simultània: la llengua materna i llengua apresa se situen en dos llocs diferents del cervell, i comuniquen fins als 6 anys. Als dotze anys ja s’han separat: la llengua materna sota el parietal esquerre, i la llengua apresa darrere l’occipital.
Com més aviat s’aprèn la musicalitat d’un idioma -cosa que no té res a veure amb la gramàtica i el vocabulari- més facilitat es té per aprendre. Països com Suècia, Dinamarca i Holanda, amb llengües tan parlades com el català, integren l’anglès als col·legis, i els nens petits són bilingües. No es tracta de veure un idioma com un objectiu, sinó com un mitjà de comunicació.
Em sembla indispensable que, a Catalunya, el català i el castellà puguin conviure de manera oficial i que s’estudiïn a l’escola com a matèria i com a llengua de comunicació d’altres assignatures. Així aconseguirem que els nostres fills siguin bons a l’estranger, i puguin obrir-se al comerç internacional. També evitarem que alguns estudiants estrangers fugin veient que només s’aprèn la llengua del país.
I que consti que reivindico i respecto el català com a idioma que hem de defensar i fer créixer.
MONTSERRAT AYMAMÍ I VIADÉ
GRENOBLE, FRANÇA
