Publicitat
Publicitat

CARTES I MISSATGES

Cartes a la Directora 10/01/2017

Més arrauxats que assenyats

Els catalans tenim grans virtuts i, com tots els humans, també defectes. Però en tenim un que forma part del nostre ADN: no saber posar-nos d’acord per enfrontar units un problema que ens afecta a tots de la mateixa manera, i les coses ens van com ens van quan les oportunitats perdudes per manca de consens van sumant desenganys.

Els dubtes ens incapaciten per poder resoldre col·lectivament els problemes que ens pertoquen i alhora són els artífexs dels nostres fracassos. No ens posem d’acord. Els uns tiren pel dret. Els altres s’ho rumien tant que quan albiren una solució han fet tard, i uns quants, entre dubtes i més dubtes, sempre l’erren.

No cal esmentar aquells que sempre volen tenir la raó en tot: els que volen imposar-se i, si fos necessari, estripar les cartes. Que si referèndum, que si eleccions anticipades, res de coalicions, cadascú pel seu compte, i així, més que construir, destruïm un somni que tenim a tocar.

Que fàcil seria, d’una vegada per sempre, ni que fos una, posar-nos d’acord i fer el camí plegats. La força de la unió és imparable.

Fer les coses bé és sinònim de victòria, i la victòria no es guanya si no és sumant esforços.

PERE MANUEL GIRALT PRAT

SANT JUST DESVERN

Premis i càstigs en l’educació

Al Criatures de diumenge passat el tema central era “Premis i càstigs: ni funcionen ni eduquen”.

Com a mestre i psicòleg dedicat a l’educació durant quaranta-set anys, em sorprèn què entenen per premi i càstig els educadors que aboquen el seu testimoni en aquest reportatge, i no dic pas que estigui en desacord amb moltes de les seves afirmacions.

Com a exemples de premis hi trobo: una tele per a l’habitació del nen, una consola, un reproductor MP3, una tauleta… I com a càstigs: “Demà no podràs jugar amb l’ordinador”. Ja es veu que la gamma és ben poc variada. Si els premis i els càstigs són tots d’aquesta faisó, segurament estaré d’acord amb el fons de l’escrit.

Sembla que un “Molt bé, noi!”, un “Ho has dit molt rebé”, una picada d’ullet de complicitat, un “Enhorabona perquè ho has acabat” no són premis. I, de la mateixa manera, un “Ei, que això no està pas bé”, un “Ho has de fer altra vegada perquè no està ben acabat” i un “Quina llàstima!” no són càstigs. Una lloança justa, afectuosa i sincera és un premi immensament motivador. Una censura justa, raonada i sense agror és un càstig (no tan motivador com la lloança, però eficaç).

Recordo que l’èxit i el reconeixement són els dos elements en què totes -dic totes- les teories motivacionals (i mira que n’hi ha!) coincideixen com a motivadors de la conducta.

Són sorprenents dues conclusions finals: “Premiar i castigar no ajuda a aconseguir els objectius educatius” i “Per educar sense premis ni càstigs, cal més paciència, més temps i, sobretot, molta empatia”. ¿No us sembla que caldria matisar molt, però molt, aquests pensaments tan categòrics?

ESTEVE PUJOL I PONS

EL MASNOU

Nens a la falda

Quan veig que avui tots els nens ocupen un seient als transports públics mentre que moltes persones grans van dretes, recordo que abans els nostres pares ens asseien a la falda i enyoro aquell gest que deixava lloc per seure als nostres avis.

Com que dubto que en aquesta societat actual, tan individualista i insolidària, algú faci el primer pas, llanço aquí la idea: ¿no podríem recuperar, potser fins i tot per llei, un costum tan sa? Jo ho aplaudiria, potser perquè m’estic fent vell.

ALBERT ROCA ENRICH

BARCELONA

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT