El meu cotxe ha escrit una carta
“La família em ven, per doctrina de la senyora Colau i el seu equip. S’haurien quedat amb mi fins que hagués dit prou: pràcticament no consumeixo, soc un HDI i amb un dipòsit faig 900 km (amb la senyora de la casa 1.050). Soc molt econòmic. M’han cuidat molt bé i sempre he anat a tallers oficials Citroen. Em venen per 2.000 euros, una ganga si no vius a la zona 1. Ja no podré portar més els nens a l’escola a Barcelona. Es veu que si vius fora de la zona 1 sí que pots contaminar Catalunya. Per cert, jo contamino menys que un Tuareg o un Cayenne de tres anys d’antiguitat, per posar dos exemples. Si em vols adoptar em canviaran per un km 0. Parla amb el meu amo”.
Aquest tema també m’ha fet pensar en el de les tovalloletes humides que es llencen al vàter. És una qüestió d’educació que pot trigar generacions a canviar. ¿I si obliguéssim les empreses a fer tovalloletes biodegradables? Es veu que no, que és millor que aquesta contaminació la paguem entre tots, tant els que llencen les tovalloletes al vàter com els que no.
Crec que al final, tant si la façana de l’equip polític porta un vestit d’Armani a mida com una samarreta reivindicativa o bufanda i barret de colors, les mesures d’impacte econòmic sempre recauen sobre els mateixos, encara que puguin estar justificades per un bé comú més gran o important.
XAVIER AVELLANEDA I PUERTO
LA PALMA DE CERVELLÓ
Abans afusellat, ara jutjats
El 1940 el president de la Generalitat Lluís Companys va ser afusellat. No és el moment de raonar el perquè, però sí de constatar que aquest fet irrefutable demostra un odi increïble cap al poble català.
Ara, l’any 2017, quan fa 77 anys d’un fet tan cruel, jutgen un altre president, Artur Mas, a més de l’exvicepresidenta Joana Ortega i l’exconsellera Irene Rigau, per haver intentat copsar l’opinió del seu poble sobre si vol ser independent o no. Tot plegat fa que quan escric aquesta carta se’m posin els pocs pèls que encara tinc de punta perquè després de tants anys no hi hagi hagut cap bona entesa entre Espanya i Catalunya.
Però el pitjor de tot és que la justícia espanyola es creu amb el dret de jutjar els líders polítics d’un país que va ser ocupat per la força i que l’únic que reclama és decidir si vol seguir unit a Espanya o se’n vol separar. L’espècie humana no sap on va: parla però no practica.
ALBERT ALTÉS SEGURA
VIC
Les cartes dels restaurants
Sovint enfrontar-se a la carta del restaurant resulta tot un repte. La moda de batejar els plats de certs establiments amb noms estrafolaris complica força la ja difícil tasca d’escollir plat. No et queda gens clar si el que t’ofereixen és un plat de carn, de peix o cap de les dues coses. “Blanquett daurat” , “Explosió primaveral” o “Esgrafiat de paladar” poden ser bons exemples del que us dic.
Crec que, exceptuant els treballadors de la Guia Michelin, avesats a aquestes extravagàncies, a la majoria dels mortals que visitem ocasionalment algun d’aquests establiments després de llegir la carta ens queda cara de pòquer.
Aquestes cartes obliguen els comensals a preguntar i els cambrers a donar llargues explicacions que retarden el servei, i quan finalment arriba el plat a taula un ja ha fet la digestió.
Superats els quaranta-cinc, el problema s’agreuja si et deixes les ulleres a casa i la vista cansada t’obliga a demanar al client de la taula veïna que t’aguanti la carta per poder-la guipar.
Per tot plegat, seguint la dita que més val una imatge que mil paraules, recomanaria al gremi que es deixin de tanta història i ho simplifiquin tot amb unes bones fotos que facin salivar.
MARTÍ GASSIOT
BARCELONA
