TORREDEMBARRALa nit 6 de desembre del 1978 vaig quedar per anar a prendre unes copes amb el Joan Maria Huguet. Ell era el cap de colla dels Nois de la Torre i jo era el secretari i vailet per a tot de la junta. Volíem celebrar –i ho vàrem fer– que, per primera i molt probablement última vegada, havíem coincidit en el nostre posicionament en un fet polític. Aquell dia s'havia votat la Constitució i tots dos, per separat, això sí, havíem fet campanya activa pel no. Ell, des del franquisme conscient, perquè considerava que anava massa enllà, i jo, militant del PSAN, perquè considerava que perpetuava l'esperit de la dictadura, no admetia el dret d'autodeterminació i totes aquestes coses.
En castells ens enteníem perfectament i mai no vàrem tenir cap problema –ell, unionista i de dretes; jo, independentista i d'esquerres–. Ni un. Tampoc un parell d'anys abans, quan en la primera celebració moderna de l'11 de Setembre a Torredembarra, encara il·legal però ja mig acceptada perquè no hi havia altre remei, la colla va fer un pilar al balcó de l'Ajuntament per penjar-hi la senyera que el consistori no havia volgut col·locar. Als Nois es feia el que es consensuava i el que la majoria anava veient bé. Sense acords oficials ni assemblees, que eren altres temps i tots ens coneixíem prou.
Aquest 11 de Setembre, 66 colles castelleres han participat en les cinc concentracions convocades per l'ANC i Òmnium, i d'un perfil indiscutiblement sobiranista. No són totes les del món casteller, però sí una notable majoria. De fet, a hores d'ara el món casteller és com la massa de socis del Barça –per posar un exemple que hi té evidents similituds–. És a dir, per pura extensió territorial i transversalitat social són un bon símptoma de la realitat del país. No representen el país, evidentment, ni tan sols el que en podríem dir la mitjana sociològica. També és evident. Però sí que són un bon reflex de la realitat. D'un país que és plural i divers, però que, a hores d'ara, expressa un sentiment majoritari a favor del dret a decidir –i, dintre d'aquest, una posició majoritària sobiranista–. Visiblement majoritària pel que fa a l'expressió popular, pública i col·lectiva.
Cada minut 17:14 de cada partit al Camp Nou, els crits d'"independència" ressonen amb força i omplen l'estadi. No tothom els segueix, ni tothom hi està d'acord, però esdevenen indiscutiblement majoritaris a les orelles pròpies i alienes. Els socis que no hi estan d'acord no deixen d'anar-hi per això. I els que hi estan d'acord s'hi expressen lliurement –digui el que digui la UEFA, o el Constitucional–. Com en el món casteller. Les colles decideixen lliurement, i dins de cada colla cada casteller també decideix lliurement. En la majoria de casos, no es tracta d'ideologia, sinó de sentiments. Fins i tot de sensacions. A les colles, com al país, hi conviuen ideologies molt diferents, però també hi ha sentiments que hi són majoritaris.
Les colles que van decidir –per activa o per passiva– no participar a les convocatòries d'aquest 11 de Setembre també ho han fet lliurement. Les colles i la seva gent. Sense cap polèmica. En tot cas, amb alguna polèmica fugaç destil·lada per algun opinador o algun titular –tampoc tants, i més aviat els previsibles–. I per algun polític molt concret –i també previsible–, que es va despenjar felicitant una colla que havia decidit de no participar. Però, com la mateixa colla va recordar tot seguit, els motius que la van dur a no ser-hi són els mateixos que l'havien de dur a no acceptar cap tipus de felicitació. Així de senzill.
Com senzill va ser decidir de penjar la senyera al balcó de l'Ajuntament aquell altre 11 de Setembre. Amb plena normalitat. Perquè, tot sovint, allò que és normal –decidir ser-hi o no ser-hi, anar-hi o no anar-hi, aplaudir o no aplaudir– no té altre sentit que viure-ho amb plena i absoluta normalitat.
