Un militar veneçolà assegura que la teoria cíclica de Deulofeu “va arribar al Pentàgon”

FigueresDeulofeu va plantejar-se la seva teoria cíclica de la història com una contribució a la pau, perquè els líders mundials evitessin repetir els errors del passat. Però, potser per l’afició dels militars a la geohistòria, les dues persones de l’estranger que més atenció li van parar van ser dos membres de forces armades: el veneçolà Víctor José Fernández Bolívar i l’argentí Abelardo Gabancho, pare de la periodista i escriptora Patrícia Gabancho, que al cap d’uns anys va penjar l’uniforme. El jove coronel Fernández Bolívar va trobar en una llibreria de Caracas la primera edició de La matemática de la historia, que es va publicar en castellà i de seguida li va despertar l’interès. “Parlava de la desintegració de la Unió Soviètica i aquest concepte em va cridar molt l’atenció. Més endavant, quan vaig guanyar una plaça a l’Escola de Guerra de l’OTAN, vaig presentar la meva tesi basada en la seva obra”, explica Fernández Bolívar, avui amb 93 anys i el cap encara ben clar. “Vaig viatjar a Figueres amb la meva esposa i li vaig portar la meva tesi perquè se la llegís. Ell la va aprovar, la vaig presentar i un professor de l’escola em va dir que era la millor que s’havia presentat. Un company nord-americà me’n va demanar una còpia i em consta que va arribar al Pentàgon i a l’OTAN”, afegeix aquest general retirat, que va publicar la seva tesi, Los principios matemático-históricos, a partir de la teoria de Deulofeu, un llibre que, en PDF, encara avui envia a tots els nous governadors dels Estats Units. Gabancho també es va interessar molt per l’obra de Deulofeu, que el 1978, quan ja estava afectat d’un càncer d’ossos del qual va morir sis mesos després, va viatjar a l’Argentina, on va rebre el reconeixement del món universitari argentí. “Va morir relativament content perquè en els últims anys de la seva vida va veure que en diversos llocs del món se li reconeixia la seva contribució”, explica el seu nét. “Primer el 1975 a Veneçuela convidat pel Consell Veneçolà de la Pau, que el volia proposar com a premi Nobel de la pau. Aquell mateix any també el van convidar a la Universitat d’Estiu d’Achsberg, Alemanya, i l’abril de 1978 a l’Argentina, un viatge que el va entusiasmar”.