Publicitat
Publicitat

CELOBERT

Diada 2017

LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ és l’únic sentit d’un diari. Dit això, vull compartir amb els lectors la meva experiència d’aquesta Diada passada, que, per bé o per mal, serà l’última tal com l’hem viscut els últims anys.

Al meu poble hi vaig veure menys banderes que en les Diades anteriors. Hi havia anuncis del en algun balcó, però molt poques banderes. Interpreto que la gent percep que ja no calen. Ens hem definit prou els últims temps. Des de l’aprovació fa una setmana -que ja sembla un any, per cert- de la llei del referèndum, Catalunya viu sobiranament. Existeix políticament. La bandera reivindicativa és innecessària.

El segon punt diferent d’aquest Onze de Setembre va ser el minut de silenci per les víctimes dels atemptats. Entre tantíssima gent i enmig del còctel emocional de la Diada, el silenci. No se sentia ni una mosca. Quan va acabar, va restablir-se l’alegria. Un esclat d’alegria reprimit fins a la manifestació, de tanta por que hem passat, de tanta humiliació que ens han intentat fer sentir l’últim mes. Perquè la repressió, si funciona, es viu com una humiliació. Per sort, cada somriure és una dosi d’antídot. Per això va ser la Diada més alegre, la més catàrtica.

El tercer moment especial va ser Els segadors entonat per tots aquells carrers plens de manifestants. Mentre el cantava, vaig pensar en Espanya, que té un himne sense lletra -un cas excepcional al món- i que, per tant, no pot cantar-se. Vaig pensar amb quina enveja sana podria escoltar un nacionalista espanyol aquells centenars de milers de persones cantant amb tanta emoció el seu himne.

I vaig preguntar-me: per què? Per què un país havia de reprimir la riquesa del seu territori? Per què una nació havia de refermar-se a si mateixa negant, reprimint i, per tant, humiliant, les altres? Per què no ens havia de reconèixer? Realment, no podia? Per què havia de negar la realitat? ¿No podíem haver viscut en un país que valorés els matisos i acollís les divergències, amb una cultura prou forta per ser generosa i prou viva per ser creativa i estimar la diferència? Em va venir al cap l’abraçada dels pares del nen mort a l’atemptat de la Rambla amb l’imam. Vaig preguntar-me si aquesta escena era imaginable en gaires altres llocs del món.

Me’n vaig tornar a casa a patir altra vegada, com tothom. Portem les derrotes marcades a la pell i sabem el risc que vivim. Aquests últims cinc anys els catalans ens hem anat fent conscients de què defensem i què ens hi juguem, i per això vivim aquests dies pendents de les notícies, i amb l’ai al cor, i amb l’esperança plena.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT