EDUARD CANIMAS: “M’agradaria que el meu pròxim disc Fos un treball galàctico-espiritual”

Afoc lent Eduard Canimas està cuinant el seu pròxim treball discogràfic, que publicarà passat l’estiu. L’elabora sense presses, perquè la seva creativitat no la marca el frenètic ritme del mercat discogràfic, que reclama constantment novetats que caduquen en poc temps. Canimas (Sant Feliu de Pallerols, 1965) va començar la seva trajectòria musical als anys 80 tocant en bars de Girona amb el seu amic Adrià Puntí, amb qui versionava des de Lou Reed fins a Pau Riba o David Bowie. Han seguit camins diferents, però tots dos continuen sent els artistes de culte, els genis de lírica i melodia pesonalíssimes que feien vibrar el públic en els seus primers concerts junts, on es van bregar musicalment.

¿El pròxim disc contindrà l’espiritualitat i les picades d’ullet als mantres hinduistes que hi havia al teu últim treball, Sagrat cor (2010)?

En aquests moments ja tinc les cançons i ja podria treure el disc si volgués donar-li el to espiritual de Sagrat cor, però de moment ho he deixat reposar. Sense pressa, vull deixar-me portar pel que em diu la intuïció. La idea és canviar una mica de registre, donar-li al disc un punt més terrenal, restar-li solemnitat. M’agradaria que fos un treball galàctico-espiritual, aquesta barreja divertida que fan Pau Riba i Sisa. La part espiritual ja la tinc, em falta el punt galàctic.

Amb Pau Riba ja hi vas col·laborar i has dit sovint que t’hi sents molt a prop. Tornaries a treballar amb ell?

Sí. I tant que m’agradaria. Amb Pau Riba vam col·laborar amb Canimas i rebentes, el primer disc que vaig fer en solitari, l’any 2003. Riba és un dels músics que encara em continuen sorprenent, com Sisa, Albert Pla, Roger Mas o Adrià Puntí. Pocs altres em sorprenen. És cert que la música en català viu un bon moment. Han sortit molts grups i molts cantants, i això ho trobo molt interessant, però no em sorprèn el que fan, no hi acabo de connectar.

Després dels concerts amb Adrià Puntí vas crear el grup Zitzània, d’on van sorgir cançons molt personals. Se’t considerava un músic arrauxat, bohemi i surrealista. ¿ Sagrat cor, el tercer disc en solitari, va suposar un abans i un després en la teva trajectòria?

Per a mi sí que va ser un canvi. Vaig obrir una porta nova. Em sentia en estat de gràcia. Vaig saber el que era la il·luminació, tot i que després la vaig perdre.

La il·luminació?

Vaig experimentar un canvi gràcies a l’ ayahuasca, una planta originària de l’Amazones que fan servir els indis de la zona i que per a ells és sagrada. És la planta del coneixement. Així com en el moviment hippy l’LSD va suposar un canvi radical en la manera de veure el món, a mi l’ ayahuasca em va influir en la manera de veure el que m’envolta. T’ajuda a veure el que necessites veure. Et mostra el que tens a dins i desconeixes. Sagrat cor explica tot això, el procés de despullar-te a tu mateix, de treure’t capes, de coneixe’t a tu mateix. És un disc fet des del cor. És molt espiritual, però amb la meva companya, Ari Gato, fa temps que cantem el disc a dues veus i li donem un aire més fresc, més divertit i alegre, li traiem solemnitat.

Després de Sagrat cor has fet un disc de mantres, Iö sadhana.

L’ ayahuasca em va portar al ioga, i el ioga als mantres. Els canto en llocs on es fa meditació o ioga, que vol dir unió de la teva part humana amb la divina. Cantar mantres és una manera de meditar. Iö sadhana inclou set mantres. Les lletres són en sànscrit i jo hi poso la música i hi barrejo fragments en català.

Què aporta la meditació?

L’única via que ens queda és aquesta: la re-evolució, ja ho hem provat tot per estar millor nosaltres i en el món, i la pròxima transformació ha de ser la de l’individu, l’espiritual. Per transformar el món primer ens hem de transformar nosaltres. Volem canviar el món sense canviar-nos nosaltres, però hem de tenir present que el món és un reflex del que som nosaltres. La corrupció, la violència que veiem a fora és la que tenim a dins. Recomano la meditació perquè és la via que ens queda.

El ioga i la meditació estan de moda, com una teràpia contra l’estrès.

Una mica sí, però aquí tot es fa superficialment. El ioga i la meditació no són una teràpia per desestressar-te. És un camí d’autoconeixement. És una mica el que va dir Jesucrist: estima els altres com a tu mateix. La part última d’aquesta frase s’oblida, però precisament quan pots estimar l’altre és quan descobreixes qui ets i estimes el que ets.

“No hi ha crisi. El que hi ha és molt de morro”, deies en el teu segon disc en solitari. Ho segueixes creient?

En aquella època, el 2006, la crisi començava. No se’n parlava obertament i no es reconeixia. El que deia jo és ben vigent. La crisi és a tots nivells. Aquest sistema s’està ensorrant i hi ha resistència a deixar que s’ensorri d’una vegada perquè surti una cosa nova.

Com hauria de ser aquesta cosa nova?

Un comunisme utòpic, l’anarquisme o els valors dels primers cristians.

¿Penses que les coses podrien millorar amb una Catalunya independent?

El que està passant amb el procés ho trobo interessant i emocionant. És sentir-se d’un lloc, la connexió amb la terra i amb la llengua materna, que és la connexió amb la mare.

Mentre els teus seguidors esperen el pròxim disc, els proposes un Inventari. Què és?

És un repàs de les cançons que he fet al llarg dels anys. És acollir les cançons del meu trajecte, amanyagar-les, veure el seu sentit, i celebrar-les.

¿I podrem escoltar aviat una nova cançó amb Quimi Portet?

Sí. La vam gravar a l’Argentina per a una campanya per donar a conèixer una malaltia tropical, el mal del Chagas.