L’art cadaquesenc de Richard Hamilton

FigueresUn tòpic indiscutible associa Cadaqués amb els bigotis de Dalí. Pocs turistes deuen saber que, en aquest racó de món, també hi van viure Marcel Duchamp i Richard Hamilton. La diferència, esclar, és que ho feien amb discreció i sense cap vedetisme.

Per fer-nos càrrec d’aquesta paradoxa, res millor que visitar la mostra Hamilton Cadaqués, a la Galeria Cadaqués fins al 14 de setembre. Comissariada pel galerista Huc Malla i el traficant d’idees Vicenç Altaió, l’exposició vol posar de manifest la catalanitat artística de Hamilton.

“Que Hamilton era un artista català -puntualitza Altaió-, això només ho reivindiquem els artistes, però no ho fa la societat. La nostra burgesia, segurament a causa del franquisme, sempre ha girat l’esquena a l’avantguarda”.

Richard Hamilton (Londres, 1922-2011), pintor, gravador i fotògraf, pioner de l’art pop, va arribar a Cadaqués el 28 de juliol del 1963, per visitar Marcel Duchamp, que des del 1958 hi estiuejava amb la seva dona, Teeny. No li va costar gaire travar amistats amb altres artistes, arquitectes i col·leccionistes d’art, de manera que, l’any 1969, va acabar comprant-se una casa al costat de l’església. “Cadaqués era el seu lloc de silenci, de treball. Aquí va fer algunes peces en què tracta el tema de la pèrdua de la identitat dels subjectes o la mort de l’obra d’art. La gent el veu com un productor d’icones, però no ho és: és un intel·lectual”.

El bon amic Bombelli

L’arquitecte suís Lanfranco Bombelli va ser un personatge clau per a la projecció del poblet empordanès en el món artístic internacional. L’any 1973 Bombelli obria la Galeria Cadaqués, un espai trencador i multidisciplinari, des d’on va donar a conèixer l’obra de Jasper Johns, David Hockney, Joseph Beuys, John Cage, Kitaj o Dieter Roth. Hamilton es va convertir en el seu artista estrella: hi va fer catorze exposicions.

Huc Malla és taxatiu: “Bombelli va ser el gran amic de Hamilton. Quan li vaig demanar un original per fer un dossier d’homenatge a Bombelli, em va respondre: «Faria quasi qualsevol cosa per a ell». I em va regalar la peça”. L’obra, inèdita fins avui, és un joc de referències encreuades al Modernisme de Gaudí, a la noia de l’escala de Duchamp i a un quadre de Bombelli. “Hamilton, amb la seva ironia habitual, el va penjar una mica tort. Bombelli, que és molt acurat i racional, en veure-ho va exclamar: «El meu quadre està tort!»”

Tifarades, retaules i lladrucs

Moltes peces de Hamilton tenen una denominació d’origen cadaquesenca, sense que per això perdin el cosmopolitisme, la transgressió o la universalitat. Sunrise (1974) exemplifica molt bé aquest background ultralocal: Hamilton agafa una postal del poble i, amb un joc de mans irreverent i escatològic, fa desaparèixer la silueta de l’església rere una tifarada.

Altaió alerta d’un fet interessant: “L’amor d’un artista per un lloc no es manifesta per l’exaltació del gust petitburgès, sinó per la tensió entre l’amor per aquest lloc i la seva abominació, el seu menyspreu. Hamilton no revela les qualitats dels colors del crepuscle lloant l’església, sinó posant-hi una caca al damunt. És un acte dadà. I d’amor, però que es manifesta a través de l’humor i no amb una fidelitat mimètica”.

Una altra peça important és Altar-Piece (1981), recuperada per a l’ocasió, que va servir per anunciar el X Festival Internacional de Música de Cadaqués. La música, de fet, també va ser present en les col·laboracions de Hamilton amb el suís Dieter Roth. Encara avui es recorda una exposició per a gossos, organitzada pel duet el 1976, en què van penjar les peces a una altura convenient per als animals. Per arrodonir la facècia, van enregistrar Canciones de Cadaqués (1. Barks from Cadaqués ; 2. Hunderlieder ), dos singles en què els artistes canten i toquen la guitarra, acompanyats dels lladrucs persistents del gos Chispas Luis. Els tres intèrprets van firmar alguns exemplars dels discos amb les empremtes.

Pastitxos de pastís

El dia que Hamilton va descobrir un cartell de Ricard, li va proposar a Bombelli modificar el logo per convertir-lo en Richard. El joc es va convertir en plaques d’esmalt - Sign - i serigrafies - Advertisement - (1975). També es van produir ampolles i cendrers de marxandatge amb el logo hamiltonià.

Huc Malla recorda: “Paul Ricard havia dissenyat la placa personalment i li va agradar molt la idea. L’exposició només va durar un dia i Paul Ricard hi va enviar un cotxe, que anava donant voltes pel poble i regalava pastís a la gent. El públic veia el cotxe aparcat davant la galeria, hi entrava i veia plaques, cendrers i ampolles, i no entenien res. A la botiga Vinçon, hi venien els cendrers i les ampolles originals; en aquell moment, n’hi van afegir uns quants dels modificats per contribuir al joc de la confusió. Hamilton tenia un sentit de l’humor finíssim”.

La xemeneia duchampiana

L’última obra artística de Marcel Duchamp va ser una xemeneia de forma cònica. Dissenyada per a l’apartament on vivien, a la zona de sa Cueta, els manobres la van construir l’agost del 1968. En una foto presa aquell setembre, Teeny Duchamp està asseguda al costat de la xemeneia encesa.

Després de morir l’artista, la localització exacta d’aquella casa va quedar desdibuixada. L’escamot de duchampians locals li anava al darrere, però no la van descobrir fins a molts anys després. Huc Malla recorda: “Quan vam trobar la casa, vam voler verificar que encara tenia la xemeneia mítica. Com que m’havien deixat la clau de la casa, hi vaig dur en Richard, la seva dona i en Bombelli. La xemeneia encara hi era i vaig fotografiar-hi en Richard al costat. Quan li vaig dur les còpies, en va agafar una, hi va escriure “Richard Hamilton. Marcel’s Chimney in Huc’s photograph ” i la va datar. Va ser un gest inesperat, un regal a la història”.

Altaió rebla el clau dient: “La imatge ens permet testimoniar el que són els encavalcaments de la història. Ningú pot ser si no hi ha tradició. La tradició, d’alguna manera, t’avala, i des de la tradició et pots obrir al món. En l’art sempre hi ha unió i ruptura. Els autors que són mimètics desapareixen; els que segueixen la tradició i la trenquen, com Hamilton o Duchamp, són els que tenen continuïtat”.