Els atacs pirates a la costa gironina, mite i realitat

BegurPocs personatges històrics han fet tanta fortuna com els pirates, i no és cap acudit ni cap joc de paraules. Se n’han escrit un munt de novel·les i contes, se n’han rodat una infinitat de pel·lícules, se’ls dediquen poemes i cançons, infants i adults es disfressen guarnits amb tots els seus tòpics... Però no fa pas gaire aquests personatges, ara embolcallats en una aurèola de romanticisme, tenien atemorits els nostres avantpassats. Els pirates robaven, assassinaven, torturaven, violaven, segrestaven i ho devastaven tot al seu pas. Durant molts segles, i especialment entre el XV i el XVII, aquesta terra va viure sota l’amenaça constant de les seves ràtzies. La seva empremta encara és ben visible en l’arquitectura defensiva, en les llegendes que van generar i en els topònims que els evoquen. Fins i tot algunes expressions populars són prou eloqüents: “Fer més por que una fragata de moros” o “Haver-hi moros a la costa”, evidentment referides als pirates otomans o barbarescos.

Molts pobles costaners es van haver d’allunyar del mar per fugir dels pirates i van buscar punts enlairats i estratègics per avançar-se als seus atacs. Així van néixer les torres de guaita o de defensa, conegudes també popularment com a torres de moros, que encara avui s’alcen en moltes viles marineres i masos dels voltants. Per una banda, les torres servien per vigilar i detectar la presència de l’enemic; llavors s’alertava els vilatans mitjançant fogueres que s’encenien al terrat i l’avís es propagava entre les poblacions veïnes d’una torre a una altra. La llegenda explica que la Torre del Mal Ús de Calonge es diu precisament així perquè el seu vigilant es va adormir i no va avisar la resta de torres. Aquestes construccions, però, eren també un refugi en cas d’atac, i des del seu interior, a través de les espitlleres, es podia repel·lir l’enemic amb trets o llançant-li oli roent o aigua bullint. Disposaven fins i tot d’una planta que es podia utilitzar com a habitatge en cas que l’assalt es prolongués durant uns dies.

Una de les ràtzies més impressionants i cruels que va patir la nostra costa va començar la tarda del divendres 5 d’octubre del 1543, quan vint galeres i tres fustes van desembarcar a Cadaqués. Els pirates van cremar i robar casa per casa i van derruir l’església de Santa Maria després de saquejar-la. L’endemà, la víctima va ser Roses, que també va ser arrasada; els danys van ser tan greus que la vila va començar el procés de fortificació l’any següent. L’escomesa va continuar després fins a Palamós, que els dies 7 i 8 va ser bombardejat i reduït gairebé a cendres. El poble trigaria anys a refer-se, i molts veïns es van dispersar pels pobles i masos de la rodalia. El notari de Palafrugell, que va formar part de la milícia d’ajuda als palamosins, va deixar constància de l’atrocitat dels pirates: gent cremada, torturada, esquarterada o mutilada omplia els desolats carrers de la vila.

Segrestos de pescadors

Sovint els pirates segrestaven pescadors o terrassans i els venien després com a esclaus. En altres ocasions demanaven el pagament d’un rescat i, si no en rebien o no arribava a temps, mataven l’ostatge, com li va succeir a en Sagrera d’Esclanyà. Això va propiciar que alguns pobles creessin germandats que tenien la funció de negociar amb els segrestadors i reunir diners per pagar els rescats. A Begur, que disposava del Bací dels Catius (captius), s’explica la llegenda d’un pescador de sa Riera que va ser alliberat perquè, amb un ungüent secret, va curar el mal d’ull al capitost dels pirates.

Pagesos contra pirates

Torres de guaita, muralles, milícies populars, entitats de captius... res no semblava prou eficient per aturar els pirates i corsaris (els primers actuaven per lliure, mentre que els segons ho feien sota la protecció d’un estat). Masovers, pescadors, corallers, comerciants, tots en patien les escomeses i sovint les seves demandes als poders polítics eren desateses, com la de construir una torre de defensa a les illes Medes, punt estratègic i sovint dominat per la pirateria. Per això, en algunes ocasions, els habitants de la costa prenien decisions desesperades i s’enfrontaven directament als pirates, més amb enginy i ràbia que no pas amb capacitat bèl·lica o organitzativa. Novament les llegendes ens ofereixen exemples d’aquestes accions. Els pagesos de la Torre Ferrana i la rodalia, a prop de l’Estartit, van posar un parany als pirates: els van deixar la taula parada i vi en abundància, i es van amagar. Quan els pirates van estar ben tips i borratxos, els van atacar per sorpresa i els van matar sense pietat. Una altra llegenda ens explica que Bernat de Cabrera va mobilitzar els blanencs per lluitar contra els pirates i va aconseguir derrotar-los. Per escarmentar els seus enemics va fer construir una gegantina creu amb les calaveres dels pirates degollats per tal que fos ben ostensible des del mar i cap més vela enemiga s’acostés a Blanes.

La toponímia també reflecteix la dilatada presència de la pirateria. A Mont-ras hi trobem la cala del Crit, que segons la llegenda deu el seu nom al crit que va proferir una noia quan el pirata Amara intentava violar-la. Finalment el pirata la va decapitar i va rentar la sang del seu sabre a la font que hi havia just al costat, un indret que va ser conegut com la font Morisca. El mas de la dissortada noia encara s’anomena Can Gall Perich o Mas dels Moros. Altres topònims recorden la pirateria: la cala Morisca de Tossa de Mar o la cova del Pirata a Portbou.

L’ombra de Barba-rossa

Segurament el pirata més conegut i temut va ser el turc Barba-rossa. El seu veritable nom era Khair ed-Din, i va néixer a Mitilene, Lesbos, el 1465 i va morir a Constantinoble el 1546. Barba-rossa, pirata, corsari i almirall, va deixar darrere seu un rastre criminal i una llegenda que encara perviu. S’explica que va estar present als atacs de Cadaqués, Roses i Palamós, tot i que l’únic que sabem del cert és que les embarcacions pertanyien a la seva flota. També són múltiples les versions llegendàries de la seva mort: algunes expliquen que les naus del papa Pau III el van acorralar a les illes Medes i, malgrat que es va convertir al cristianisme per salvar la vida, el van torturar fins a matar-lo; d’altres, en canvi, afirmen que va morir després d’una brutal batalla a les illes Formigues que va tenyir el mar de sang, i per això les seves roques tenen una tonalitat rogenca. Fins i tot diuen que va trobar la seva fi en l’emboscada de la Torre Ferrana.

El seu protegit va ser Turgut Reis, conegut com a Dragut, de qui s’explica que va atacar Pals i va capturar un vailet que no havia tingut temps de refugiar-se a la Torre de Mar amb la seva família. Al cap de poc, el va vendre com a esclau i, des de llavors, els seus pares, desconsolats, van anar de mal borràs. Al cap de molts anys, però, el noi va tornar a casa convertit en frare mercedari i va salvar la família de la misèria econòmica i moral en què havia caigut. Per la seva banda, Dragut va ser capturat i enviat a galeres com a esclau fins que Barba-rossa va pagar un rescat quantiós. Dragut va morir a Malta el 1565 d’una canonada.