Quan dur biquini era pecat

FigueresEl biquini és un invent francès nascut l’any 1946. Es va posar de moda a les platges de la Costa Blava, des d’on es va estendre, a una velocitat supersònica, a la resta del planeta. Malgrat la proximitat amb aquesta zona de França, el biquini va arrelar a la Costa Brava amb molta més lentitud per culpa de la rígida moralitat franquista. Només cal recordar que, durant els primers anys de la postguerra, el nacionalcatolicisme, per combatre els suposats perills de la carn, obligava homes i dones a banyar-se en zones separades de rius i platges.

Els primers biquinis de les nostres platges, esclar, els van lluir les turistes. Les catalanes no gosaven posar-se’l davant la contundent pressió social i mediàtica en contra. Es va donar més d’un cas de senyores en biquini apedregades per colles de carques i rosegaaltars.

A Memòries de la Costa Brava la novel·lista Rosa Regàs evoca la figura exaltada de mossèn Ceferino, el rector de Cadaqués, que lluitava contra aquestes noietes “llançant-los ampolles buides des de la terrassa de casa seva, sobre la platja i el mar, per a escàndol de les estrangeres, que no podien comprendre a quin tipus d’amenaça havien de respondre”. “I amb les nadiues, que els diumenges encara anaven a la missa de deu o de dotze, era d’una exigència insòlita, perquè situat a la porta de l’església s’ajupia i els tocava les cames una per una per convèncer-se que, per transparents que fossin, portaven mitges i no entraven amb les cames nues a la casa del Senyor”.

Si arran de mar passaven aquests despropòsits, quan la propietària d’un biquini s’atrevia a exhibir-se en un poble de l’interior la commoció col·lectiva era espectacular. Així va succeir a Figueres, un migdia d’agost del 1957, quan tres noietes es van passejar pel centre “amb barnussos model Esther Williams”, acompanyades per dos nois en banyador “model fulla de parra”. El grupet va entrar en una camiseria, on les noies es van interessar per unes gavardines. El dependent les va fer passar a l’emprovador i, quan els va dur els articles, es va trobar que les noies l’esperaven en biquini. L’home es va atabalar i “els va anar mostrant gavardines, cada cop més nerviós i amb menys sentit comercial”.

Els estrangers van sortir de la botiga trencant-se de riure. L’alegria no va durar gaire. Un guàrdia municipal els va interceptar i va manar a les noies que es vestissin com calia. Van estar de sort. En altres llocs la Guàrdia Civil era l’encarregada de retirar les turistes en biquini de segons quins espais públics.

L’atac dels colors llampants

Malgrat els anatemes llançats i proferits contra els biquinis, els forasters vestien altres peces de roba que feien esclatar les retines de les forces vives. I els homes tampoc no s’escapaven de les garrotades: si frisaven la quarantena i duien pantalons curts -per damunt dels genolls-, tenien tots els números perquè les seves cames escardalenques, blanques i peludes fossin insultades als diaris locals del Movimiento.

Per descomptat, l’aspecte general de les estrangeres era molt més maltractat que el dels homes. Un exemple: l’estiu del 1952 mossèn Carles de Bolòs va perdre l’oremus davant les coloraines al·lucinants de les francesetes que trescaven per Girona. El cronista escrivia perplex: “¿S’han fixat en els colors que predominen en la indumentària femenina dels turistes que per aquí passen? No es tracta de colors cridaners, perquè les dones d’aquí també els porten i no els cauen sempre malament, sinó de colors estranys i de gust molt discutible”.

Després d’interpel·lar-se sobre les causes d’aquest desfici cromàtic, i no descobrir-les, el mossèn emetia una conclusió categòrica: “Les nostres pageses, quan es muden, vesteixen amb més gràcia que tots els tipus estrangers que passegen pels nostres carrers”. Josep Pla potser hi hauria estat d’acord.

Pits a la fresca, calcetes al vent

Els primers biquinis autòctons van començar a treure el nas a principis dels anys seixanta. Van arribar enmig d’un gran debat col·lectiu, liderat per les actrius i les artistes que reclamaven el seu dret a posar-se’l, com feien les franceses, les belgues o les sueques. En aquells moments, però, les banyistes europees ja havien tornat a canviar de paradigma; el biquini ja els semblava tronat i reivindicaven poder dur els pits a la fresca.

El rebombori s’havia desfermat el 1963, quan el dissenyador nord-americà Rudi Gernreich va crear el monoquini. El monoquini era un banyador un pèl llarg -que tapava el melic-, amb dues tiretes a les calces, que es cordaven a les espatlles, i permetia lluir els pits. L’estiu següent els monoquinis van arribar a les botigues de París i el topless va envair la Costa Blava.

Per descomptat, les turistes europees van ser les primeres a practicar-lo a casa nostra. Una francesa va ser-ne la pionera a Cadaqués, el juliol del 1964. La premsa local se’n va fer ressò amb aquestes paraules: “El primer dia, com que anava amb un barnús, gairebé ningú no es va adonar del concís vestit de bany. Però l’endemà, en aparèixer sense el barnús, un agent de l’autoritat va pregar a la banyista que es cobrís o que si no ho feia abandonés la platja. Així ho va fer”. Aquest topless va ser molt comentat a Cadaqués, potser perquè els fallava la memòria històrica: la desinhibida Gala Dalí, a principis dels anys trenta, va ser una pionera d’aquesta pràctica en aquelles mateixes cales.

A vegades les autoritats no tenien problemes només amb les parts superiors dels biquinis; la part inferior, en mans d’un subjecte descontrolat, podia convertir-se en una arma devastadora, en una bomba llibertària. La millor prova d’això es va viure a Llafranc, l’1 d’agost del 1962, quan sis joves anglesos -quatre nois i dues noies- van decidir anar a banyar-se de nit sense imaginar-se que, en sortir de l’aigua, acabarien convertits en terroristes.

Tot plegat va ser el fruit d’una broma irreverent. Durant la remullada nocturna, un dels nois va arrabassar les calces del biquini a una companya, va sortir exultant del mar amb el trofeu i es va dirigir cap a un pal on onejava una bandera espanyola. El noi no s’ho va pensar dos cops: va arriar la rojigualda i, després de treure-la, va hissar les calcetes xopes d’aigua salada.

Algun patriota sorrut, irat per aquell ultratge, va avisar de seguida la Guàrdia Civil de Palafrugell. Els agents no van trigar a presentar-s’hi i a detenir els quatre nois de la colla, que van ingressar a la presó de Girona per ser processats (segons l’article 316 del Codi de Justícia Militar). L’endemà, amb desconcert, la premsa anglesa va constatar que Espanya era molt diferent del que la propaganda oficial permetia entreveure.