Publicitat
Publicitat

OBSERVATORI D'EUROPA

Abraçades efímeres a París

El somriure de Merkel sempre és enigmàtic. A hores d'ara fins i tot un Rodríguez Zapatero tan necessitat de qualsevol petit gest ja deu saber que els copets a l'esquena de la cancellera alemanya duren el que dura el breu intercanvi de salutacions amb un president sense do de llengües.

Però l'Espanya ha estat el primer país de la Unió Europea a apuntar-se a la "regla d'or" alemanya de fixar els límits del dèficit a la Constitució. Un compromís que els alemanys van incloure a la seva carta magna l'any 2009, quan ja s'havien refet dels anys d'incompliment del Pacte d'Estabilitat, que van superar indemnes sense que Brussel·les no els aixequés ni un dit.

La sacralitzada Constitució espanyola s'ha reformat en només qüestió de dies per aprovar allò que el president del Consell Europeu, Herman van Rompuy, considera únicament "una mesura més". Ni França ha aconseguit encara el consens que les dues grans forces polítiques de la cambra espanyola han exhibit aquesta setmana.

Fonts de la Comissió Europea creuen que "és positiu elevar el rang dels compromisos adquirits en l'àmbit europeu i apartar-los de la política a curt terme i els calendaris electorals". D'altra banda, l'agència de qualificació Moody's va enviar un missatge de respir per a Madrid.

Em costa d'entendre la confiança que pot despertar un compromís que no entrarà en vigor fins l'any 2020, que deixa la porta oberta al fet que en una nova recessió els límits del dèficit es puguin tornar a revisar, i que ha permès al govern espanyol "dotar-se d'una arma legal per utilitzar contra les autonomies que es desviïn dels seus compromisos i portar-les davant del Tribunal Constitucional", cosa que ni a Brussel·les se li escapa.

L'única regla d'or que val és la credibilitat. I d'això Espanya continua fent curt, digui el que digui la seva carta magna.

Explica un diplomàtic europeu que ja als anys 70, durant una trobada entre Olof Palme i Aldo Moro, el primer ministre italià li va preguntar al suec perquè no volien entrar a la Comunitat Econòmica Europea. "Perquè som un país neutral", va contestar Palme. Diuen que Moro va replicar: "I què? Accepteu la legislació europea, entreu, i després és cosa vostra si la respecteu o no."

Suècia no va entrar a la UE fins a la dècada dels 90 -deu anys més tard que Espanya i gairebé quaranta després que Itàlia- i avui és en aquest club de petits països del nord, contribuents nets al pressupost comunitari, que fa costat a la línia més dura d'una Alemanya decidida a imposar austeritat i rigor a aquesta Europa "de les oliveres" -com anomenen ara a aquest sud díscol i malgastador.

Amb les economies mediterrànies instal·lades en una muntanya russa borsària, amb els índexs de confiança esgotats i les costures del Pacte d'Estabilitat esquinçades de tant estirar, el sud s'ha quedat sense marge. Ja no hi ha màniga ampla en el compliment dels compromisos europeus, només un únic diktat .

A cop de cimera francoalemanya

L'ambaixador de Bèlgica davant la Unió Europea es lamentava aquesta setmana que "és difícil viure" en aquesta Europa "que només pren decisions després de cada cimera francoalemanya". No ens agrada aquesta Europa alemanya, però no hi ha cap líder a l'horitzó comunitari capaç de ser l'alternativa.

El Benelux ja no existeix com a aliança política. Bèlgica no té govern. Holanda no veu res més enllà dels seus interessos, sense propostes pròpies que no siguin l'enduriment de les condicions a les solucions que aporten els altres.

Els països perifèrics, culpabilitzats en bloc, també han estat incapaços de fer un front comú. Fugen desesperadament els uns dels altres perquè no se'ls assimili amb el malalt del costat. Cadascú aprova a la desesperada el seu propi pla de salvament que calmi els mercats i complagui Merkel. I la cancellera busca petites victòries que justifiquin davant la seva opinió pública l'esforç econòmic que farà Alemanya pagant bona part dels rescats de les economies europees que s'enfonsen.

El somriure de Merkel i Zapatero, dijous en un passadís del Palau de l'Elisi de París, va ser un efímer alleugeriment mutu en aquesta cursa cap al sacrifici.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT