Publicitat
Publicitat

Aída Gómez: "En la dansa hi ha molts professors però pocs mestres"

Precoç Amb només catorze anys es va incorporar al Ballet Nacional d'Espanya i amb 17 ja n'era la primera ballarina. Tècnica, passió, caràcter i domini de molts estils diferents defineixen Aída Gómez (Madrid, 1967), Premio Nacional de dansa 2004

En el seu discurs hi ha alguna cosa de la vella escola, aquella que creu que l'art va de dins cap enfora i que la tècnica està al servei de la passió. Parla: "Un dia pots caure a l'escenari, però això no és important. El que és important és el que sent l'espectador a la seva butaca". Dilluns vinent una colla de privilegiats podran assistir a una master class seva al teatre Arteria de Barcelona.

Et deus trobar molts joves impartint aquestes classes magistrals. Com veus els ballarins que pugen?

Hi ha un problema: quan acaben els estudis i fan proves per a una companyia professional, trobo que hi ha un buit. Han d'aprendre què és la projecció a l'escenari. Surten tècnicament preparats, però l'artista encara s'ha de fer.

I com es fa, l'artista?

Ara hi ha massa estúpid, massa titolitis i massa cursos: el ballarí es fa a l'escenari. La dansa és una cosa que es transmet, és sensació, i per molt que et muntin passos, si no tens algú al costat que t'injecti la sensació de la dansa… Hi ha molts professors, però pocs mestres. En el meu cas, Antonio El Bailarín és qui va modelar la meva ànima.

Quin és el teu primer record relacionat amb la dansa?

Des que tinc ús de raó ballo, però recordo acabar l'escola a les cinc i estar-me a l'acadèmia fins a quarts d'onze de la nit fent de tot: clàssic, modern, regional… Ningú no m'hi obligava, m'agradava aprendre. Tant és així que quan vaig entrar al Ballet Nacional per a mi va ser un disgust, perquè volia seguir aprenent. El que no havia entès era que l'aprenentatge tot just començava.

I el record més dolç?

Ballar amb Antonio Gades, amb 20 anys: com si estigués en un núvol. Jo era primera ballarina del Nacional i ell feia audicions per a totes les ballarines. Recordo que tornava a casa i quan em preguntaven com havia anat, deia: "Ni m'ha mirat!" Va ser molt maco perquè un dia em va dir: "Tu, vés-te'n a emprovar el vestit!" i era el vestit de la protagonista! Gades era així. I abans de sortir a l'escenari el veia vomitant i vomitant i jo pensava: "Mare meva, si aquest vomita, jo què!"

Als 13 ja ballaves en públic a Alemanya i als 14 vas entrar al Nacional. Devia ser dur, tan jove com eres.

En la part emocional sí, era dur, trobava a faltar la meva mare. Però jo he tingut una mare molt poc mare d'artista, no m'acompanyava a tot arreu i això m'ha anat molt bé. Em va dir: "Tu a partir d'ara has de ser una dona i vas sola a la teva companyia". En l'aspecte professional, però, no ho recordo dur, perquè estava fent el que realment era la meva vida, ballar, que és el que sempre he volgut des que tinc ús de raó.

Per què balles?

Perquè és la millor manera que tinc d'expressar-me. Pujo a l'escenari i és com em sento millor, dominant, em sento segura.

Per què a vegades hi ha espectacles de dansa que m'enamoren i d'altres que em maten d'avorriment?

Et passa a tu i a mi també! El públic més entès és el que no hi entén de dansa: s'asseu en una butaca i no s'adona de si la ballarina era alta, baixa, lletja o grassa, s'emociona. Es tracta de transmetre. Hi ha ballarins tècnics que no arriben a ser artistes i artistes que no tenen tècnica. La dansa és una disciplina molt negativa per als nens, estan davant del mirall tot el dia i es veuen grassos, talosos, i el ballarí pot ser molt dèbil. Tu has de saber veure l'artista que s'amaga en algú, encara que tècnicament no estigui a l'altura o estigui gras. Hi ha molt poca gent capaç de fer això.

Tu en saps?

Quan estava de jurat al Nacional i fèiem proves a ballarines, de vegades en triava algunes i la resta del jurat s'hi negava, dient que no eren prou bones tècnicament. Jo deia: "Jo me n'encarrego, d'això. Ja ho veuràs d'aquí tres anys". Puc fer un ballarí, però no puc fer res d'algú que no porta l'art a dins. Aquest és el repte dels professors avui en dia.

Ets molt dura amb els ballarins de la teva companyia?

Sóc dura amb mi mateixa. Sempre he pensat que sóc més tova amb els altres! Dura? És que en això no hi ha dreceres, saps? Ningú no ha inventat cap altre sistema que no sigui dedicació i treballar, treballar i treballar. Faig el que m'han ensenyat, no m'he inventat res.

Com va anar l'experiència a la televisió en programes com Mira quién baila ?

Era la primera vegada que em pagaven per estar asseguda [riu]. És una experiència i s'ha de fer de tot per aprendre coses noves. Per això també faig teatre, i cine. Si tot a la meva vida hagués estat ballar, segurament m'hauria avorrit.

Quin ha estat el moment més difícil de la teva carrera?

Les lesions. Vaig tenir un problema molt greu a l'esquena i durant cinc anys vaig haver de portar un aparell des dels malucs fins al coll, hi dormia i hi anava a escola i només me'l treia per ballar. Tenia onze o dotze anys i va ser molt dur perquè em van dir que no podria ballar més; que quinze metges et diguin que no ballaràs mai… Després els vaig convidar a tots quinze a veure'm!

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT