Ajuda al desenvolupament a Nouadhibou
Programa La UE destina 29 milions d'euros a netejar de ferralla el port de Nouadhibou, el cementiri de vaixells més important d'Àfrica Interessos Aquestes obres formen part de l'ajuda al desenvolupament, tot i que l'empresa que les fa és europea i la pesca industrial a Mauritània és un negoci estranger. Buidat el mar, deixaran el país tal com l'havien trobat.
Les obres de neteja del cementiri de vaixells més important de l'Àfrica, a la ciutat mauritana de Nouadhibou, avancen a bon ritme i s'espera que la meitat de tota la ferralla acumulada desaparegui a finals de l'any 2012 per tal d'alliberar d'obstacles el port de pesca i permetre així l'entrada de vaixells de gran calat.
Nouadhibou, a pocs quilòmetres de la frontera amb el Sàhara, és la porta a l'Àfrica negra quan es viatja en direcció cap al Senegal a través del Marroc. Des de l'any 2005 una carretera asfaltada permet circular en poques hores fins a Nouakchott, la capital mauritana, però abans s'havia de creuar el desert circulant a través de les dunes, de manera que molts viatgers prefe rien esperar la marea baixa per aprofitar la sorra mullada de la platja, que es convertia durant unes hores en una pista magnífica on es podia avançar a gran velocitat enmig d'un paisatge animat per milers d'aus i només poblat per les petites i pobres comunitats de pescadors.
Del mar a la carretera
Recordo que quan es va construir la carretera alguns d'aquests pescadors es van traslladar des de la vora del mar fins al peu de la via i, de mica en mica, aquella artèria d'asfalt que enfilava solitària el desert es va començar a omplir de vida. Primer van ser petites botigues construïdes amb planxes de fusta on es venia te, galetes, begudes, caramels, bosses de sucre, etc. Després s'hi varen instal·lar haimes per oferir un jaç i sostre als viatgers, i a poc a poc tot feia pensar que la carretera faria girar d'esquena al mar els pobladors de la platja i que naixeria una nova vida animada pel moviment de viatgers de l'asfalt. La civilització del comerç.
L'any 2008, però, la suspensió de la cursa París-Dakar per amenaça terrorista va convertir aquesta artèria en un indret perillós i va anar perdent els viatgers i turistes que venien d'Europa. Fins que el 2009 el segrest d'un grup de catalans -justament a la sortida de Nouadhibou- la va convertir en un indret no recomanable, especialment als estrangers. De manera que allà on havia de lluir una nova economia s'hi han tornat a instal·lar la pols i la pobresa.
Ara, quan llegeixo que avancen les obres de neteja del port de Nouadhibou per tal de permetre l'entrada de grans vaixells de pesca, m'adono de com poden ser de volàtils les coses i com es torna a privilegiar el mar mentre s'espera que es pacifiqui la terra.
Un cementiri estranger
El cementiri de vaixells existeix des dels anys quaranta, quan les grans empreses de pesca estrangeres que treballaven a la costa atlàntica africana van decidir que els resultava més econòmic desfer-se'n a Nouadhibou que portar-los a desballestar. Des d'aleshores són centenars els cadàvers de ferralla que omplen les aigües i dificulten l'entrada al port. Però si aquest cementiri d'escombraries industrials no és el resultat de cap activitat comercial mauritana, tampoc el negoci de la pesca ha estat històricament una activitat del país. Tot i que els estrangers, especialment els europeus, fa segles que pesquen en aquestes aigües, no va ser fins als anys seixanta quan els mauritans, que sempre havien viscut d'esquena al mar, van començar a interessar-se per la pesca, de la qual només aprofitaven per a la seva pròpia subsistència petites comunitats de pescadors artesanals.
Als anys setanta, doncs, es van firmar els primers acords comer cials i des d'aleshores les flotes europees, japoneses i xineses poden explotar els bancs de peixos de manera industrial. És un negoci pel qual paguen una quantitat molt important al país, malgrat que mai representa més del 10% del negoci que se'n treu. D'altra banda, aquests diners -sumen el 29% dels recursos de l'Estat-, poca cosa aporten a la pròpia indústria mauritana i al futur del país, ja que els pescadors locals no disposen de grans flotes i es limiten a la pesca amb piragües en un mar cada vegada més depredat.
Un port pesquer molt cotitzat
El director del port, Aloune Ould Samouray, ha expressat la seva alegria pel fet que es netegi d'una vegada el cementiri de vaixells. Diu que les naus són un obstacle per al desenvolupament d'un port que està situat en un indret ideal, a la cruïlla de les grans rutes marítimes i enmig d'una de les reserves de peix més importants del món. El representant de la Unió Europea, que és qui paga les obres, també ha expressat el seu entusiasme tot afegint el repte a favor del medi natural que significa la neteja del port.
He provat de posar una cosa al costat de l'altra, mirant-ne el conjunt: la reforma del port beneficia el negoci de les grans companyies de pesca, cap de les quals és local. Mauritània viu en bona part dels permisos de pesca però no aixeca una indústria pròpia i els pescadors locals cada vegada troben menys peix a prop de la costa.
Les obres del port que paga la Unió Europea les fa i les cobra una multinacional holandesa, de manera que l'ajuda es converteix en autoajuda a les empreses europees. Mentrestant, l'esperança que significa per a l'economia ser un país de pas s'enfonsa per culpa del terrorisme i la mala política, al mateix temps que la ciutat de Nouadhibou s'ha convertit en una presó per als africans que volen anar a Europa, vigilats permanentment pel programa Frontex, finançat -a Espanya- per la Unió Europea.
De tot això se'n diu ajuda al desenvolupament, una expressió molt dels nostres temps per explicar una història tan vella com la pròpia història de la humanitat.
