Publicitat
Publicitat

Elena Fortuny: "El que et trobes a la vida és perquè t'ho has de trobar"

Exigent, responsable i apassionada per tots els vessants del seu ofici. D'ençà de les 'Les 1000 i una', Elena Fortuny (Valladolid, 1973) s'ha fet una sòlida carrera com a actriu. Demà estrena al Tantarantana una 'delicatessen': 'Un disgust danès'

Ens trobem just abans d'un assaig, uns dies abans de l'estrena. Se la veu entusiasmada amb la proposta, encantada amb Ota Vallès, l'actriu amb qui comparteix l'obra -"És meravellosa, meravellosa"-, i orgullosa d'aixecar el primer text que escriu i dirigeix Jumon Erra.

Tothom està d'acord que el text és fantàstic. La primera sensació que vas tenir quan vas llegir-lo quina va ser?

Que era una mica tarantinià, pels diàlegs i per la superposició de l'estructura lúdica amb l'estructura psicològica: hi ha una clau de joc que està oculta en una situació aparentment quotidiana. És una eina que en Tarantino utilitza molt i que també és comuna en moltes dramatúrgies contemporànies. I el personatge em va fascinar.

Parla-me'n.

És un personatge complex, perquè té moltes cares, molts nivells de lectura. És un personatge molt humà i alhora respon a una necessitat de joc que té l'obra, i aquest afegit de la dramatúrgia fa que el personatge sigui molt ric i et dóna molta llibertat.

L'autor us ha posat a les dues protagonistes, dues cuineres, en un restaurant de luxe i ha contraposat dues maneres d'entendre la professió, la vida i l'amistat.

L'una s'exigeix més a ella mateixa i l'altra es responsabilitza més del que les seves accions representen per als altres; però això també té un punt de generositat, perquè ella té en compte el que representa per als altres.

Hi ha un gir en l'obra que t'obliga a replantejar-te tot el que has vist i escoltat. Quin és?

No ho puc dir! Però ho havies d'intentar… Amb sorpresa i sense, el text és interessant, perquè es pot llegir de les dues maneres.

Els dos personatges, tant el de l'Ota com el teu, són un regal per a una actriu.

Els diàlegs estan molt ben escrits i hi ha molts nivells de comprensió del personatge: van més enllà de la primera impressió que el text et deixa veure, i això és molt ric, perquè no parlem de personatges arquetípics, més simples, que de vegades es fan servir per explicar trames molt complexes. Aquí la complexitat de la trama no és enrevessada: la trama és senzilla. El que passa és que s'hi superposa una estructura de joc que fa que tot agafi dimensió. En aquest sentit la dramatúrgia és fantàstica: trobo que és un dels millors textos que m'han arribat a les mans ens els últims anys.

Un disgust danès també significa un retrobament amb Jumon Erra després de 14 o 15 anys, oi?

Sí, vam coincidir a Les 1000 i una . Va ser una època fantàstica, plena de vivències molt intenses per a tots els que hi vam participar. Però aquesta era una faceta d'en Jumon que no coneixia en absolut, no sabia que s'hagués posat a escriure. I ha estat una sorpresa.

A 'Les 1000 i una' era la primera vegada que feies d'actriu professional?

Sí. No era actriu: era economista i treballava en una empresa consignatària de vaixells, i algú de l'equip del programa em va dir que buscaven gent. Jo era a l'Aula de Teatre de la Pompeu Fabra, on entre d'altres hi havia l'Anna Sahun i el Julio Manrique, i també preparava les proves d'accés a l'Institut del Teatre. I casualment em va sortir la feina.

I des de quan tenies clar que volies ser actriu?

Des dels 18 anys. Els meus pares anaven molt al cine i al teatre i jo hi anava un cop o dos a la setmana des dels 13 anys. I als 18, quan em van dir: "Què vols ser?", vaig dir: "Actriu".

Però no vas ser actriu, vas estudiar econòmiques!

Era la carrera que em permetia obtenir una llicenciatura en menys temps. Després vaig treballar dos anys i quan vaig tenir prou diners estalviats, vaig fer les proves per a l'Institut. El dia que me'n vaig anar de l'empresa on treballava em van oferir dirigir el departament de qualitat. Quan vaig dir que no, el meu cap em va dir si tenia una altra oferta, i vaig dir: "No. M'han agafat a l'Institut del Teatre".

I si t'agradava tant, per què no vas anar directament a l'Institut?

Quedar-me a casa dels meus pares i estudiar teatre no era possible. Havia d'estudiar una carrera de veritat , d'aquelles que em donessin seguretat … Coses de la vida.

Has rebutjat molts papers?

Molt pocs. Tinc la sensació que si et truquen per fer una feina és perquè hi tens alguna cosa a aprendre. El que et trobes a la vida és perquè t'ho has de trobar, potser no perquè ho vols, però segur que és perquè ho necessites.

Tens fama de ser molt exigent.

Sí. El que em preocupa seriosament és ser més exigent amb els altres que amb mi mateixa. I això em fa ser encara més exigent! Però és veritat que em preocupa i m'ocupa responsabilitzar-me de les coses que faig, de com les serveixo, de com arribo a l'assaig, com preparo el material.

Alguna vegada has pensat que això no era per a tu?

Mai. Dóna un gran plaer, però en èpoques de crisi em preocupa no estar fent tot el que puc fer de cara a la societat. I ara m'ha agafat per fer voluntariat social, per desenvolupar tota aquesta part d'economia que vaig estudiar i que penso que pot ser útil per a la gent. Ho tenia al calaix i penso que ho havia d'aportar.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT