Publicitat
Publicitat

Anàlisi

L'organització ja només busca una sortida digna

ETA en cinc temps: de la revolució a la marginalitat

Resulta més fàcil plantejar una anàlisi objectiva d'un conflicte llunyà, tant en l'espai com en el cor, que fer-ho amb un que ens toca de ben a prop com el que enfronta ETA amb l'Estat espanyol. Ens toca de prop perquè ETA ha assassinat 67 persones als Països Catalans, convertint-nos d'aquesta manera en part del conflicte, assenyalant-nos no com un territori afectat per la mateixa problemàtica que el seu sinó com a part còmplice d'un estat opressor. La lògica interna etarra és enrevessada i incoherent, però respon a criteris més o menys objectivables.

Per això, els darrers anys no han faltat estudiosos que han intentat una aproximació científica al fenomen fent servir eines metodològiques com la teoria dels jocs per explicar el comportament d'uns i altres. Això d'entrada suposa acceptar que una organització com ETA actua com un agent racional, és a dir, amb una lògica interna, per molt difícil que resulti d'escatir i d'entendre, i per descomptat al marge de consideracions morals sobre l'ús de la violència. Això és el que va fer, per exemple, l'any 2001 el professor de sociologia de la Universitat Complutense de Madrid Ignacio Sánchez-Cuenca amb un llibre que encara avui resulta cabdal per entendre el conflicte basc, ETA contra el estado.

En aquest llibre Sánchez-Cuenca distingeix tres etapes pel que fa a l'estratègia que ETA ha seguit en la seva lluita des dels anys 60 fins a l'any 2001.

1968-1978
L'avantguarda del poble
El 1968 és l'any en què ETA comet el seu primer atemptat mortal, l'assassinat del guàrdia civil José Pardines, i el 1978, l'any en què s'aprova la Constitució espanyola. En aquest període l'organització terrorista planteja una "lluita anticolonial revolucionària", a l'estil clàssic d'Algèria, en què els terroristes es presenten com una avantguarda que força l'estat a una dinàmica d'acció-reacció-acció. Els excessos policials havien de provocar alhora un augment del suport social a la banda, fins al punt de produir un aixecament popular que acabés foragitant l'enemic invasor. ETA no aconsegueix el seu objectiu final -en queda ben lluny, de fet-, però sí una important legitimació social i un descrèdit creixent de les forces de seguretat espanyoles a causa de la guerra bruta i les tortures. Tot i això, líders com Txomin reconeixen que cal un canvi.

1978-1998
Guerra de desgast
Del 1978 al 1998, el tronc principal de la història d'ETA, els terroristes plantegen a l'estat una "guerra de desgast", és a dir, es tracta d'acumular morts damunt de la taula per obligar el Govern de torn a cedir en una taula de negociació. És l'esquema dels anomenats anys de plom , amb el rècord de 92 víctimes l'any 1980, i de les converses d'Alger de 1989. Aquesta aposta es va desinflant a mesura que es comprova que la capacitat de resistència de l'Estat és molt gran i l'efectivitat policial creix cada dia. La col·laboració franco-espanyola i, sobretot, la caiguda de la cúpula a Bidart (1992), acaba amb el somni etarra d'una negociació triomfal. Un altre cop cal canviar.

1998-1999
Front nacionalista
Quan ETA comprova que en una guerra de desgast a la llarga té les de perdre opta per un canvi radical: si la violència no funciona farem servir l'absència de violència per obtenir contrapartides polítiques. Així ofereixen la pastanaga de la pau al PNB a canvi que accepti participar en un front ampli nacionalista, articulat a través del pacte de Lizarra, que xoqui amb l'estat. El problema és que el PNB, tot i acceptar d'entrada el joc, no pot i no vol anar tan de pressa com li exigeix una organització que, alhora, manté converses amb l'executiu del PP a Zuric. A poc a poc el clima entre els firmants de Lizarra es va enrarint, la corda es tensa massa i ETA torna a matar.

2000-2006
Les dues taules
El llibre de Sánchez-Cuenca acaba el 2001, però resulta fàcil resseguir el fil. En un primer moment, l'organització armada intenta tornar a l'esquema de la guerra de desgast amb un sagnant any 2000 que acaba amb 23 víctimes. És, però, un miratge. Aviat comencen les detencions (150 el mateix any) i el declivi operatiu. El 2001 hi ha 15 morts i el 2002 es passa a 5. És en aquest moment en què Arnaldo Otegi presenta la declaració d'Anoeta (2004) i la tesi de les dues taules: a partir d'ara ETA només parlarà de presos i armes, la política queda per als polítics. Amb aquesta idea s'inicia el procés de pau del 2006 amb el govern de Zapatero. Els durs, però, volen ara que el tema dels presos vagi més ràpid. Sempre la pressa, sempre la gestió del temps. Tot acaba amb l'atemptat de Barajas el 30 de desembre del 2006.

2006-?
Manen els polítics
Després de la ruptura de la treva ETA ha perdut tota la credibilitat i la feblesa operativa es fa cada cop més evident. La cúpula de la banda és desarticulada de manera constant, i els seus ocupants són cada cop més joves i més inexperts. La possibilitat d'una asfíxia total, d'una derrota severa per la via estrictament policial, pren cada vegada més cos. Ara es tracta de buscar una sortida tan digna com sigui possible, i l'únic que els l'ofereix és a la presó i es diu Otegi. A canvi ETA ha de fer dues renúncies bàsiques: cedir el lideratge del moviment radical basc als polítics i acceptar que la nova esquerra abertzale renunciï a la violència per tornar a ser legal. Són dos gripaus. Però ara ja només es tracta d'evitar un final tenyit de marginalitat i patetisme a parts iguals. La revolució popular queda molt molt lluny.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT