Publicitat
Publicitat

LES REVOLTES AL MÓN ÀRAB

Merkel i Sarkozy posen en quarantena la bona entesa pels atacs contra Gaddafi liderats per França i que Alemanya no veu bé del tot

Fredor entre Merkel i Sarkozy

La cancellera justifica el principi de  la no-intervenció a Líbia mirant a les urnes

La cancellera alemanya, Angela Merkel, es va trobar ahir a la cimera de la Unió Europea (UE) en un paper inhabitual. Líbia, energia nuclear, paquet de rescat de l'euro. En cap dels temes va tenir la cap del govern alemany una posició avalada per la majoria. Els esforços que ha fet Alemanya en els últims anys per demostrar que no només és una potència econòmica sinó també política i (puritanament) militar s'han trencat en pocs dies.

L'abstenció al Consell de Seguretat de l'ONU en la resolució sobre Líbia i la flamant retirada de la marina alemanya del Mediterrani ha precipitat la crisi diplomàtica entre Berlín i els dos aliats europeus més importants, Londres i París. Alemanya sosté que l'acció militar és un error produït per la precipitació i la falta d'un pla correcte. Que Sarkozy filtri ara que Alemanya quedarà aïllada políticament i ho tindrà magre per ser membre permanent del Consell de Seguretat crispa el govern de Merkel.

És indubtable que la relació franco-alemanya s'ha refredat molt just en un moment en què el colideratge germànic i francès a l'hora de redissenyar el paquet de rescat de l'euro s'ha fet del tot tradicional i imperatiu. Merkel i Sarkozy saben que les actuals diferències no signifiquen el final de la relació, per bé que ara tots dos prou feina tenen a solucionar greus dificultats internes. Cadascú hi respon d'una manera diferent. Sarkozy treu pit i absorbeix protagonisme quan falta un any per a les eleccions presidencials a França. Merkel prova de rectificar i tapar els seus errors -tot i que en comet més en l'intent- tot just tres dies abans d'unes importants eleccions regionals a Baden-Württemberg i Renània-Palatinat.

Una altra via contra Líbia

La cancellera s'afanya a justificar que haver-se abstingut a Líbia no significa inactivitat. Al contrari, la cap del govern alemany ha exigit endurir les sancions al líder libi Muammar al-Gaddafi, fer un embargament total de petroli i limitar el comerç a Líbia. Alhora, Merkel recorda la voluntat de prestar ajuda humanitària als refugiats libis i d'assumir els vols dels avions Awacs de l'OTAN a l'Afganistan perquè els pilots de l'Aliança es puguin centrar en la guerra líbia.

L'abstenció a Líbia ha provocat una divisió a la mateixa CDU de Merkel, que trontolla més que mai davant el clar risc de perdre a Baden-Württemberg, feu conservador des del 1953. Per a cúmuls de despropòsits que pressionen la cancellera, ahir va transcendir que el ministre d'Economia, Rainer Brüderle, va admetre en una reunió amb industrials alemanys que la recent moratòria sobre l'ús de l'energia nuclear es va decidir com a estratègia electoral. Si la CDU perd diumenge a Baden-Württemberg Merkel sap que serà l'inici de la seva fi.

França vol la direcció política de l'operació contra Gaddafi per rellançar el seu president

"Voluntarisme egocèntric". Aquest és el combustible que, segons un diplomàtic, fa funcionar la política exterior de Sarkozy. Resulta difícil seguir la direcció d'unes iniciatives que semblen contradictòries. Primer, es declara proamericana, es reintegra al comandament militar de l'OTAN, privilegia la relació amb la Gran Bretanya en detriment d'Alemanya, afavoreix Moscou en perjudici de georgians i ucraïnesos i dóna suport a dictadors àrabs per posar en marxa la Unió per la Mediterrània.

Ara, en canvi, París fa saber que no vol que "l'OTAN piloti políticament la intervenció a Líbia", per salvar l'euro prefereix -és obvi i natural- Berlín a Londres, privilegia el multilateralisme respecte al lideratge únic dels EUA i bombardeja Gaddafi, un dictador que fa tres anys va ser rebut amb tots els honors a París. Llavors el coronel era un potencial comprador d'avions, autopistes i fins i tot nuclears. Què ha passat que pugui explicar tants canvis?

Quan Nicolas Sarkozy va ser elegit president va col·locar, a la cartera d'Exteriors, Bernard Kouchner, amb passat d'esquerres, que simbolitzava el "dret d'ingerència": donar més pes als drets humans que als interessos econòmics i polítics. Paraules sense fets: els dictadors africans van continuar els seus negocis amb París, Putin va sortir-se amb la seva a Geòrgia, França va obrir una base militar a Abu Dhabi i, al mateix temps, va donar suport a la candidatura de la blairista i proamericana -i incompetent, tot sigui dit- Catherine Ashton al davant de la diplomàcia europea. Per posar només uns exemples.

Alliot-Marie, l'oportunista

Després de Kouchner va ser el torn de Michèlle Alliot-Marie, oficialment gaullista, en realitat oportunista que s'aprofita del càrrec per millorar el rendiment de les inversions familiars. El seu do de la inoportunitat la va forçar a dimitir. I ara és Alain Juppé, un gaullista de veritat, un home de Chirac, un possible candidat a la presidència si Sarkozy sembla massa "cremat", qui dirigeix la política exterior francesa. Juppé és un professional competent, un tipus amb conviccions però amb sentit de la responsabilitat política -va sacrificar part de la seva carrera per salvar la presidència de Chirac- que no vol que l'OTAN dirigeixi l'operació. Els americans no desitgen aparèixer com els líders de la coalició anti-Gaddafi, Juppé vol retenir la direcció política de l'operació i Sarkozy somnia a treure rèdit electoral de la popularitat que dóna una guerra humanitària contra un dictador que bombardeja la població civil del seu país.

Mentre Juppé posa ordre al Quai d'Orsay -el ministeri d'Exteriors- Sarkozy segueix amb el seu costum de diplomàcia paral·lela i dicta els girs de la posició francesa.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT