Publicitat
Publicitat

Jorge Volpi: "Volia escriure una història d'amor sense clixés"

Premi Culte, educat i de resposta breu. Jorge Volpi (Ciutat de Mèxic, 1968) va deixar el dret per la literatura i no ha estat un mal negoci: acaba de guanyar el premi Planeta - Casa de América, dotat amb 151.000 euros, per 'La tejedora de sombras'

La novel·la està basada en la relació real que van mantenir el psicòleg Henry Murray i l'artista Christiana Morgan, que van ser amants durant 42 anys. Volpi, servint-se de la psicoanàlisi de Jung, explora els límits de l'amor i de la llibertat.

Al llibre parteixes de la història de personatges reals, però a partir d'aquí fabules. Això fa les coses més fàcils o més complicades?

Les dues coses. D'una banda, és més fàcil, perquè un no ha d'imaginar-se la història sinó com la vivien; de l'altra, té la dificultat de trobar una veu i un to que siguin versemblants per explicar la història.

La novel·la sorgeix quan ensopegues amb documents i aquarel·les de la protagonista.

Primer ensopego accidentalment amb la seva història. Investigava per a una altra novel·la i se m'havia acudit que hi aparegués l'Unabomber. Havia estat alumne de Harvard, on un professor de psicologia de la universitat el va convertir en objecte d'un estudi psicològic. El professor es deia Henry Murray.

Un dels protagonistes.

Murray era conegut per ser molt excèntric, perquè treballava per a la CIA i per l'estranya relació d'amor que mantenia amb la seva amant, Christiana Morgan. A partir d'aquí vaig començar a estirar del fil i va ser quan vaig trobar els documents.

I què és el que t'enganxa d'aquesta relació?

Feia molt temps que volia escriure una història d'amor, més enllà de les històries convencionals, tractant d'evitar els clixés. Es tracta de dos personatges que intenten portar la idea de l'amor romàntic a les seves últimes conseqüències, mesclat amb psicoanàlisi i altres coses. És com si fossin l'última parella d'una sèrie que comença amb Tristany i Isolda, Romeu i Julieta…

Un amor extrem en tots els sentits: els dos estan casats i les seves parelles coneixen la seva relació.

La idea que tots ho acceptin hi és molt present tota l'estona. Però és una acceptació entre cometes, no és que ho vulguin: els fa miques, però la Christiana i el Henry decideixen mantenir la relació a pesar de tot, costi el que costi. I tots pateixen, en aquesta història: ells, les seves parelles, els seus fills, els altres amants… La cerca de l'amor absolut també és la cerca de l'autoconeixement a través de l'amor i porta a tothom a tenir vides molt desgraciades.

La idea central del llibre és si es pot conciliar l'amor absolut amb la llibertat absoluta.

Ells es basen tota l'estona en la psicologia jungiana i estan convençuts que és possible arribar al que Jung anomena la individuació , que és l'autoconeixement a partir de la immersió en un mateix i la seva potència inconscient. Però creuen que la individuació es pot portar a terme entre dos, que només et pots conèixer de veritat a tu mateix a través de l'amor amb l'altre.

Vas començar a escriure aviat, amb 16 anys. Què tenia la literatura que no tinguessin altres coses?

La literatura és l'única que et permet realment, i no és una metàfora, viure altres vides, i això és el que he volgut sempre: poder ser, durant un temps, els meus personatges.

Vas ser advocat sis anys un temps. Ho vas deixar per la literatura?

Sis anys. Sí, ho vaig deixar per la literatura quan vaig venir a Espanya a estudiar el doctorat de filologia.

I com s'abandona una cosa segura per la literatura, que no sol servir per pagar factures?

En general, no tinc la pretensió de guanyar-me la vida com a escriptor. Dels últims 10 anys, me n'he passat només dos vivint exclusivament d'escriure. La resta de temps sempre he volgut tenir una altra feina, perquè quan l'escriptura es converteix en la forma de vida principal es comença a convertir en una obligació, i aleshores no m'agrada. Aquest any sóc molt feliç, perquè només escric, però l'any ve que faré classes a Princeton. Si no, sento que per poder pagar les factures haig de fitxar i escriure vuit hores diàries o fer articles. Ara amb el premi és una altra cosa, esclar. Prefereixo combinar les fonts d'ingressos i guanyar-me honestament la vida [riu].

Com és un dia normal, quan només escrius?

Escric des de les deu del matí fins a les dues i m'hi torno a posar de les cinc a les vuit. Però això és excepcional: quan tenia una feina a jornada completa a Mèxic, escrivia de set a nou del matí. Ara n'estic gaudint molt, perquè estic començant una novel·la llarga. No vol dir que escriguis tot el temps, però sí que fas servir aquelles hores per pensar. Quan el projecte ja està encaminat, no necessito tant de temps.

Quina relació tens amb el que escrius?

En gaudeixo molt. Per a mi, el que és una tortura torturant és haver d'escriure coses per obligació, com ara articles. Necessito fer-ho amb molt de temps, perquè quan es va acostant la data d'entrega m'angoixo. No podria ser periodista!

I on escrius?

En bars i cafès. A Madrid no tinc despatx i a casa no puc escriure, perquè hi ha la meva família i no vull ser "aquell a qui no es pot molestar quan està escrivint".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT