Publicitat
Publicitat

L'ADN REPUBLICÀ

El futur líder d'ERC afronta la primera crisi (barreja de personalismes i poca traça) abans de ser-ho

Junqueras topa amb Esquerra

"E squerra no canviarà mai. Em sap greu per la bona gent que s'havia fet il·lusions. @Junqueras comença a veure on s'ha ficat". Xavier Serraïma va escriure aquest tuit dilluns a la nit després que Ferran Requejo comuniqués al futur president d'ERC que declinava encapçalar la llista a Madrid. Requejo defugia així ser actor d'una batalla interna amb l'actual secretari general, Joan Ridao, que vol repetir com a cap de cartell malgrat que la futura direcció no el vol. Serraïma no podia dir més ni dir-ho més clar en 128 caràcters. La piulada, però, prenia una dimensió inquietant quan, poques hores després, qui el retuitejava era el mateix Oriol Junqueras evidenciant el seu estat d'ànim. Un simple " divertimento " insistia ahir a titllar-ho l'entorn de Junqueras. Poca cultura interna de partit del seu futur líder, afegien altres veus consultades.

Les batalles i l'ADN d'ERC

Però el cert és que el candidat a presidir ERC que ha aglutinat al seu voltant la majoria de famílies de la formació (els afins a Joan Puigcercós, la federació de Barcelona, el lobi d'alcaldes i els afins a Ernest Benach) ha topat amb la pitjor tradició caïnita, que ja és part indestriable de l'ADN del partit. No només del partit de les últimes dècades, sinó des de la mateixa fundació, ara fa 80 anys, quan un dia sí i l'altre també xocaven Francesc Macià i Lluís Companys. Ara que ERC havia encarat un congrés aparentment pacífic, el problema és el cap de llista a les eleccions espanyoles del 20-N.

La pau entorn a Junqueras ha resultat un miratge. L'eurodiputat no va calcular dos riscos: que malgrat que heretava un partit escaldat per les batalles internes, encara hi perviu una dinàmica d'enfrontaments; i que excloure Joan Ridao -parlamentari solvent i reconegut per les bases al congrés del 2008, on va ser el candidat més votat- i el seu entorn (per més que sigui reduït) de la nova direcció s'acabaria convertint en una creu.

La situació s'ha enrocat: Ridao segueix la seva particular lluita per repetir de candidat i fins i tot troba suports inesperats en l'actual executiva i el consell nacional. I Junqueras no es rendeix i encara vol un independent. La disputa és un duel de legitimitats. Si Junqueras no té un as a la màniga, té les de perdre. Sempre que no opti pel cop d'efecte i disputi ell mateix a Ridao el cap de cartell. Una opció poc probable, perquè és difícilment compatible amb l'alcaldia de Sant Vicenç dels Horts. A més, un mal resultat el 20-N debilitaria la seva autoritat poc després d'accedir a la presidència d'Esquerra.

La prioritat de Junqueras segueix sent un independent (no són poques les veus que li retreuen que penalitzi la militància), però la remor interna espanta els sondejats. Ridao no vol ser el número dos. De fet, no sap ni de qui hauria de ser el dos. Caldrà veure fins on estan disposats a tensar la corda uns i altres. En aquest context, a ERC qualla la idea que l'objectiu ara ja no és un bon resultat el 20-N, sinó més aviat el menys dolent possible.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT