Els catalans ens imaginem capdavanters. En renovables, ho havíem estat: ara som a la cua. En lloc de transformar l'enorme potencial renovable de Catalunya en una realitat energètica harmònica amb la biodiversitat, hem convertit les renovables en el focus d'un debat estètic/paisatgístic en què tot nou parc eòlic ha estat rebut com a "agressió al territori" i el més llest ha estat qui se n'ha lliurat. I tot amb una triple complicitat: la de les elèctriques que han apostat per fer perllongar la vida de les nuclears i invertir en cicles combinats; la dels governs que han estat incapaços de generar un marc legal per a les tecnologies renovables; i uns grups conservacionistes que han contribuït a mantenir-nos hostatges de les grans elèctriques. Catalunya no pot seguir escandalitzant-se pels perills imaginaris d'uns aerogeneradors mentre gira l'esquena als perills ben reals dels invisibles CO i la radioactivitat. L'economia de demà serà verda o no serà, i romandre avui a la cua de les renovables és negar-se a liderar-les de nou.
