Publicitat
Publicitat

CARRETERES SECUNDÀRIES

Mort del poeta a Ciutat Vella

Homenatge Salvador Iborra, lingüista i poeta valencià de 33 anys, va morir a Barcelona el 29 de setembre a mans de dos veïns que havien robat una bicicleta al seu amic. Iborra estudiava a Barcelona un màster i havia començat a escriure una novel·la. Dimarts passat amics i veïns li van retre un homenatge de comiat a la plaça Sant Just, al Barri Gòtic, al costat de casa seva

A les sis del matí del dijous 29 d'octubre el poeta Salvador Iborra moria a ganivetades davant del portal de casa seva, al Barri Gòtic de Barcelona. Dimarts passat, al vespre, els veïns i uns quants amics li van retre un homenatge de comiat: una filera d'espelmes col·locades sobre l'empedrat il·luminen el camí que arrenca al portal del número 12 del carrer de la Palma per guiar-nos fins a les escales de l'església de Sant Just. El Salvador vivia al segon pis. Els assassins, al principal. Sobre un faristol, la foto del poeta, joveníssim. Salvador Iborra tenia 33 anys i han estat tots els anys que li ha donat la vida. Els amics i els veïns esperen en silenci reunits a la plaça, davant de les escales de l'església. El comiat serà senzill, de poques paraules. En nom dels veïns, el Joaquim llegeix un text curt. El Joaquim té una pizzeria al carrer Ciutat i és fill de pare marroquí, com marroquins eren els dos joves assassins. Per això s'ha decidit que sigui el Joaquim l'encarregat de llegir el comiat: els veïns volen un acte neutral, sense estridències, sense crits, no volen despertar la bèstia, el crit latent, que habita el malestar del barri, no volen senyalar amb el dit; nosaltres i els de fora. El Joaquim, doncs, llegeix sense alçar la veu, arrossegant les paraules, i després unes noies demanen que els deixin recitar un poema del Salvador. Dos minuts de silenci abans d'un llarg aplaudiment conclouen el comiat i la plaça es buida a poc a poc.

M'assec a les escales amb l'Elisenda i la Caterina. Les dues noies van estimar el Salvador. Quina mort tan absurda. Per una bicicleta. Salvador Iborra havia sortit aquella nit amb un amic i algú els hi va robar la bicicleta. Es veu que la van estar buscant pel barri i va ser en tornar a casa quan el Salvador es va trobar amb els assassins, que provaven d'entrar la bicicleta a la porteria. Es devien conèixer, perquè tots tres vivien a la mateixa escala. Els dos marroquins tenien unes quantes denúncies per ocupar el pis que habitaven. El Salvador els devia dir que li tornessin la bicicleta i un dels dos lladres el va apunyalar. En sentir els crits que demanaven ajuda, els veïns van alertar la policia, però quan va arribar l'ambulància -mitja hora més tard- el Salvador ja era mort.

Quina història tan absurda, dic una vegada més. Però l'Elisenda diu que potser no ha estat tan absurda, que de totes les morts possibles probablement aquesta és la més adequada que li podia esdevenir al poeta. Quixotesca, heroica, diu. Tonta. Així havia estat la seva vida, plora i somriu l'Elisenda. I afegeix la Caterina, consolant-la, que si el Salvador es va encarar als dos lladres va ser, de ben segur, perquè la bicicleta era de l'amic. L'Elisenda i el Salvador es van conèixer a València durant la manifestació de la diada del 25 d'abril de l'any 2003. Ell vivia a la ciutat i ella hi va anar amb autocar. No s'havien vist mai, però unes hores després d'haver-se trobat pel carrer van decidir que estaven molt bé tots dos junts. El Salvador ni tan sols va passar per casa a fer la maleta. Va pujar a l'autocar camí de Barcelona abraçat a l'Elisenda i es va quedar a casa seva tres dies seguits. "Trenta anys, Elisenda, i en porte sis estimant-te...", escriu Salvador Iborra al poema Ciutat en silenci . Era solitari, romàntic, defensor dels pobres, somiador, diu la Caterina. Quan donava classes sempre es fixava en els alumnes que tenien més dificultat. Vivia en un món propi, molt intel·lectual, de vegades no entenies res del que t'explicava. I tenia una gran vocació literària. A mi em va ensenyar a beure whisky. A beure'n a poc a poc, amb un glaçó. Era un home de rituals, riu amb els ulls plens de llàgrimes l'Elisenda. El cafè havia d'anar acompanyat d'un vas d'aigua. La pipa s'havia d'encendre d'una determinada manera. I també li agradava el nuvolet, que és com en diuen a València d'un got de ginebra reduïda amb aigua. Podia ser molt pedant, però sabia escoltar. T'escoltava, et deixava parlar i després, quan li tocava parlar a ell, parlava i parlava i veies que t'estava fent una radiografia. Ara havia començat a escriure una novel·la. Un dia, diu la Caterina, una amiga meva havia de fer un treball sobre Gabriel Ferrater i vaig adreçar-la a ell. No la coneixia de res però li va escriure quinze folis per explicar-li la seva opinió sobre Ferrater! També podia ser un home trist, diu l'Elisenda. Li agradaven els dies de pluja, els cels grisos. Tenia molts amors, diu la Caterina. De vegades, quan estàvem sols, em recitava poemes a l'orella... Nosaltres érem la seva família.

Salvador Iborra, poeta valencià que estava estudiant un màster a Barcelona, va escollir per viure els carrers de Ciutat Vella. Ens ha deixat tres llibres de poemes: Un llençol per embrutar , Les entranyes del foc i Els cossos oblidats . Els he buscat inútilment a les llibreries de la ciutat. Ja no hi ha poetes als aparadors. L'editorial valenciana, Onada Edicions, ha tingut la gentilesa d'enviar-me alguns dels poemes d'Iborra escanejats.

"[...] amb la llum apagada mentre camine sense somriure, / pots recordar-me i tornar a aquesta pàgina si de tanta / soledat alguna nit tremoles i sues amb la pell gelada, / i tens por, vine a aquests ulls que tornen lentament / del dubte, recorda't d'aquest cor meu corsari, / que qui tant t'ha estimat no pot deixar mai de fer-ho, / sense més pronòstic amenaçador que el temps i la distància", escriu Salvador Iborra al poema Comiat .

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT