Publicitat
Publicitat

TENSIÓ DESPRÉS DE L'ATAC AL CAMP D'AL-AAIUN

Als camps de refugiats s'alcen veus per tornar a les armes i contra la via diplomàtica del Polisario

Els joves saharauis perden la paciència

A la plaça del camp de refugiats 27 de febrer, un dels quatre que hi ha a Tindouf (Algèria), tres amics maten el temps asseguts a una paret. Preguntem a Ali què li sembla el que va passar a Al-Aaiun. No contesta. Però el seu amic sí: "No parla perquè en diria una de massa grossa". I amb la mà simula una pistola. Guerra, és la paraula que més sona, aquests dies, als camps de refugiats saharauis. Oficialment, el Polisario continua defensant la via pacífica per resoldre el conflicte que des de fa 35 anys enfronta els saharauis amb el Marroc. La prova són les converses que es van reprendre dijous a Nova York sota els auspicis de l'ONU. Però hi ha qui reclama el retorn a la lluita armada, i més des que el Marroc va desmantellar per la força, el 8 de novembre, el camp de Gdeim Izik, a prop d'Al-Aaiun, la capital de l'ocupat Sàhara Occidental. Són els joves, nascuts als camps, que somien amb la llibertat d'una terra idealitzada que la majoria no ha vist mai.

"El Front Polisario no pretén començar la guerra; és el Marroc qui està portant les coses al límit", puntualitza el ministre de defensa de la República Àrab Sahariana Democràtica (RASD), Mohamed Lamin Buhali. I afegeix: "Preferim donar una última oportunitat a la diplomàcia". El ministre posa data: el mes d'abril, quan s'acaba l'actual ronda negociadora. I després? Després, diu, pot venir la guerra.

Però amb què compta el Polisario per enfrontar-se a l'exèrcit del Marroc? El govern saharaui diu que té 15.000 homes preparats. I les armes? "Disposem de les armes capturades a l'exèrcit marroquí, durant els 16 anys de la guerra de guerrilles que va durar fins al 91", explica el titular de defensa. Són els tancs i obusos d'aspecte desfasat que avui s'exhibeixen al Museu Nacional de la Resistència.

Sobre els aliats, el ministre insisteix que la causa saharaui té "alguns amics", però no especifica quins. Si en totes les converses flueixen els agraïments per la solidaritat del poble espanyol i català, el nom de Zapatero provoca ganyotes. "Demaneu-li que faci alguna cosa", reclama una mare saharaui.

Esperança en el PP "Esperem que Espanya corregeixi aquest error històric", subratlla el ministre. El que més sobta és l'esperança en el PP. Enday Alem, director de l'Hospital Nacional, recorda que, durant els seus anys d'infància a La Güera -avui part del Sàhara ocupat i llavors colònia espanyola- "cantava el «Cara al sol» i tenia mestres de Zamora, però ara Espanya es desentén de nosaltres".

"La majoria dels joves volen la guerra. Com a responsables polítics, hem de frenar-los, però és difícil mantenir-los les mans lligades si res no canvia", admet el secretari general de la Unió de Joves Saharauis, la UJSARIO, Zein Sidahmed. Assegura que des del desmantellament de Gdeim Izik, les peticions per rebre formació militar s'han multiplicat per tres. "Vénen joves de tot arreu, de València, de la resta d'Espanya". L'allistament a l'exèrcit és, en principi, voluntari.

Els excombatents no obliden Però la memòria de l'anterior guerra continua viva entre els qui van arribar a peu a Tindouf, als anys 70, després de dues setmanes de travessia pel desert. És el cas de Mahfad, un beduí que va lluitar durant 16 anys i va perdre tres germans. "No teníem res, i fèiem servir pedres i ganivets". Tawalo Ali, antic combatent i avui guia i traductor, conclou: "Qui reclama la guerra, és perquè no l'ha viscuda".

Les dones, atrafegades amb la cuina, els nens i el bestiar, es colpegen el cor quan se'ls pregunta pel que va passar a Al-Aaiun. Però aparenten resignació. Els seus fills passen el dia a l'escola i jugant a futbol. Què pensen elles de la guerra? "Com a dones ens agrada la pau, però sentim dolor per la pèrdua de la terra i hi estem disposades", explica la presidenta del camp 27 de febrer, Fatma Laminbal.

Per les armes o la diplomàcia, l'objectiu irrenunciable és la independència del Sàhara. No sembla una qüestió de superioritat militar: els saharauis confien en el seu valor i la fe que dipositen en la seva causa. Com assenyala el poeta Beiboh, "els nens saharauis han begut llet de les armes, i així seguirà sent generació rere generació".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT