Irene Rigau parla -molt-, ho fa amb passió -molta- i exhibeix memòria. Moltíssima. Una memòria de les que desborda i acomplexa per dimensió i grau de detallisme. Grato en els records de quan feia de mestra a l'espera d'una anècdota de les que alegren un perfil de diari i em recita per ordre cronològic una història personal farcida de noms propis, casos feliços i algun drama que ompliria una biografia sencera. Recita versos que li havien dedicat els alumnes amb tant d'entusiasme que se't posa a cantar un " Que viva Irene " amb la tonada que esteu pensant, i lamentes no haver portat la càmera de vídeo. Ella lamentaria que l'haguéssim portat, perquè des que ha arribat se li obren més fronts mediàtics dels que podem pair entre retallada i retallada.
Li dic si li preocupa certa imatge que dóna i que l'oposició política i sindical reforcen, la de dona carca, la de Rottenmeier. Ho troba molt injust i mentre assegura que no li preocupa, notes que li preocupa, naturalment, que li diguin que és més Tatcher que teacher . S'explica: diu que no es protegeix prou d'un sistema que tendeix a esquematitzar i simplificar, que parla clar, amb uns matisos que desapareixen dels titulars. "La gent que em coneix sap que no sóc carca com em pinten". Ho podem preguntar, diu, a Banyoles, a Girona, a Quart, a Celrà, a tot arreu per on ha passat. I se sent tan segura de com n'és de veritat, quan la coneixes, que vol que la coneguis, i et treu un retall d' El Punt del 1985 amb el seu article "Per una escola pública de qualitat", i una foto del 1969 tocant la flauta en una trobada, i acabes entenent que ha fet tots els papers de l'auca (i et treu l'auca de Cavall Fort per l'escola catalana per corroborar-ho). Es va estrenar a l'escola rural, ha fet classes de parvulari, primària, secundària, ha estat inspectora, ha format part de tots els debats educatius, dels inicis de l'escola d'adults, de les primeres públiques, de la universitat. Parla molt i sap de què parla i és tossuda (ara en diem perseverant, però ella admetrà que digui tossuda), i se li ha ficat entre cella i cella que ha de liderar un canvi de clima a l'escola i a la família. Li aconsello, sense que m'ho demani, que vigili amb el to i amb els exemples, per aglutinar. Que si ella surt amb els uniformes i té suport de pares però després surt en Duran i demana que el mestre recuperi la tarima, li costarà tenir a favor els que estan a favor de recuperar més autoritat dels docents, però que volen que sigui una autoritat moral, en colors, no en blanc i negre. I diu que esclar que sí, i treu un altre retall d' El Punt , del 1979, on ella ja escrivia justament sobre l'autoritat sense coacció. I et parla de Piaget, i de la seva tesina, i dels inicis polítics amb Pallach, i dels corrents educatius socialdemòcrates europeus en què s'inspira. I de l'emoció d'ensenyar a llegir a nens de quatre anys. I li dic, mig de broma, que si vol obrim el debat de si cal ensenyar a llegir abans. I respon que per què no, que ella vol fer avançar en comprensió lectora, i ja no l'atures. Imparable. Marxo pensant que millorar el clima és urgent i la consellera necessitarà consens i ajuts no previsibles, més transversals, perquè l'ensenyament és massa important com perquè no hi treballem plegats. I haurem de debatre amb matisos i superant tòpics i esquemes del passat. Tots.
