Publicitat
Publicitat

LA POLÍTICA EN LA SOCIETAT MEDIÀTICA

En els contextos de crisi és quan la societat necessita persones que assenyalin el camí

El líder del segle XXI és cooperatiu i emocional

Què és i qui pot ser un líder? Aquesta pregunta, que serveix tant per a països com per a empreses i clubs de futbol, és cada cop més present en seminaris o càtedres universitàries. El factor humà continua sent la clau.

El dia 12 de desembre l'expresident de la Generalitat José Montilla es va adreçar als assistents al consell nacional del PSC per fer un diagnòstic de les causes de la derrota i va citar "els problemes de lideratge". Va ser una reflexió dolorosa, ja que CiU havia insistit en la manca de lideratge de Montilla des del principi de la legislatura. Tot i això, les enquestes no van fer estralls en el tripartit fins a principis del 2009, quan els efectes de la crisi es van desplomar amb tota la cruesa sobre la població. Els experts en lideratge adverteixen que són justament aquestes situacions, les de crisi o de canvi, les que augmenten la necessitat objectiva en una societat d'un lideratge fort, creïble i representatiu. Bona part de la victòria d'Artur Mas, doncs, se sustenta sobre aquest principi. Però quines són les característiques d'un líder polític al segle XXI? Quines són les aptituds i les actituds necessàries per a conduir un país en plena crisi econòmica? Quins exemples hi ha?

Líders 'calents' i 'freds'
"Les crisis són el millor banc de proves dels lideratges en tota mena de situacions: accidents (rescat de miners xilens), desastres humanitaris, guerres, cracs financers i recessions econòmiques greus, etc.". Qui parla és Àngel Castiñeira, director de la càtedra de Lideratges i Governança Democràtica d'Esade. Castiñeira identifica dues classes de lideratge: el transformacional (o denominat calent ) i el transaccional (o denominat fred ). El primer és el propi de temps de canvi o crisi, i equival a líders que són capaços de convèncer la societat que si no es canvia el rumb s'està abocat al fracàs. Uns exemples prototípics d'aquest tipus serien alguns líders de la Transició, des d'Adolfo Suárez a Felipe González, passant per Jordi Pujol (almenys durant l'etapa inicial dels seus mandats). En aquests casos sol coincidir que els líders són carismàtics, amb una forta personalitat, capaços d'aglutinar recursos i consensos més enllà de les fronteres de les seves sigles. Saben llegir els signes del temps, fixar un camí, un objectiu i assolir-lo.

El segon tipus de lideratge, el transaccional, seria el més propi de situacions de gestió o de normalitat. José Luis Rodríguez Zapatero seria un exemple de líder transaccional fins al fatídic mes de maig del 2010, quan la pressió internacional el força a convertir-se en transformacional, a impulsar reformes clarament impopulars, d'aquelles que passen factura. En altres paraules, només un líder amb una gran autoritat moral pot sortir incòlume d'una situació semblant.

Crisi dels partits
La societat mediàtica actual i, per tant, les tècniques de màrqueting polític, també tendeixen cada cop més a personalitzar les conteses electorals: cada cop pesa més el candidat, la persona, que les sigles. Aquesta tendència s'accentua més en temps de crisi i d'incertesa, i en un context de desprestigi creixent dels partits polítics. És el que el filòsof Daniel Innerarity anomena "crisi de la mediació institucional", que inclou no només partits sinó també les religions, els mitjans de comunicació i fins i tot l'estat. "La mediació és inevitable, necessitem estaments que redueixin la complexitat, i una de les coses que fa intel·ligible el món complex actual és un rostre".

L'exministre d'Indústria Joan Majó prefereix parlar del "tàndem que formen un líder i un projecte", i alerta de les operacions personalistes que acaben en "pura operació de màrqueting mediàtic, que acaba en un bluf". La clau del lideratge és la confiança, i per això cal una bona capacitat d'explicació del projecte. "Per molt bona imatge que tingui un líder és difícil que obtingui xecs en blanc sinó xecs per fer quelcom".

Menys sex appeal
"El lideratge del segle XXI té menys sex appeal que el de fa només 20 o 30 anys ", diu Innerarity, ja que "en un món globalitzat les decisions ja no es prenen en una cancelleria sinó en organismes internacionals". Hi ha consens a considerar que un líder del segle XXI no pot ser messiànic o autoritari, sinó cooperatiu i capaç d'obrir-se a tots els sectors de la societat. Tot i aquestes limitacions sempre hi ha figures que sobresurten, amb els seus clarobscurs, com a exemples de lideratge: Obama als Estats Units, Lula al Brasil i Nicolas Sarkozy a França.

El lideratge actual, segons Castiñeira, ha de tenir "projecte, xarxa, valors, compromís i competència", però alhora ha de ser fort en "la relació interpersonal, la intel·ligència emocional, la capacitat de comunicació i de proximitat". En un món que es mou en la incertesa es necessiten agafadors, persones-àncora en els quals dipositar les nostres esperances, persones-missatge o persones-causa que enarborin una bandera i la representin ells mateixos. Líders, en definitiva, que ens guiïn enmig de la foscor, que aportin llum i esperança, però que alhora siguin com nosaltres, humans i imperfectes. Perquè el "factor humà", tal com va retratar molt bé John Carlin en el seu llibre sobre Nelson Mandela, continua sent la clau de volta dels grans canvis socials.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT