Publicitat
Publicitat

El focus de la protesta al Caire es manté viu les vint-i-quatre hores del dia

La plaça de la Llibertat O de la resistència

La plaça de la Llibertat es debat entre convertir-se en un símbol més del seu nom o quedar com l'últim reducte de la protesta que va fer tremolar un Mubàrak aferrat a tres dècades de poder.

A Tahrir, un dels punts on es concentren la historia i el poder polític i policial d'Egipte, els manifestants van passar ahir de la por a la joia en uns segons en què els rumors semblaven dictar un desenllaç imminent de les protestes. Més d'una desena de tancs es van concentrar en un dels carrers que porta a la plaça. Hi va haver canvi de soldats. La camaraderia dels últims dies es va acabar i els militars van ocupar els seus llocs. Eren dos quarts de quatre de la tarda i els tancs es van engegar. Els manifestants que s'aplegaven davant dels blindats per impedir-los el pas van començar a cantar l'himne nacional. Aixecaven les seves criatures en braços i movien les banderes. "Aquests són els últims minuts del govern egipci, en els quals es juga el ser o no ser", va cridar un jove que havia decidit fugir per si anaven maldades. Algú va fer córrer que s'havia donat l'ordre d'atacar i, just en aquell moment, va esclatar la joia. Es va anunciar que Mubàrak havia fugit del país. La gent es va abraçar. Hi va haver llàgrimes i una il·lusió que es va fondre en un minut i mig. El temps que es va trigar a desmentir la notícia.

L'epicentre de la protesta
A Tahrir conviuen els rumors, les consignes i la protesta massiva o en grups petits. De les grans concentracions al migdia i a primera hora de la tarda, a les desfilades organitzades i les reunions tranquil·les al voltant d'una foguera durant la matinada. De dia t'ofereixen pa. De nit, amb el fred, hi ha te calent. La plaça canvia amb les hores però la gent és sempre variada. Joves, metges, professors, algun escriptor, homes que es declaren molt religiosos, i nois amb vestit i corbata. Noies. Famílies. I referències constants a Mubàrak. És el crit que tots comparteixen.

Van arribar a la plaça de la Llibertat el 25 de gener convocats per tres associacions noves, que han atret sobretot els joves i aquells que tenen un desig més gran de canvi. El grup 6 d'abril està format exclusivament per gent molt jove, molts d'ells universitaris. S'han organitzat a través de les xarxes socials. No tenen una orientació política determinada però sí una idea clara: volen un futur millor. Protesten per l'encariment de la vida i la dificultat de trobar feina. El Front pel Canvi guiat per ElBaradei va néixer fa prop d'un any, coincidint amb la tornada del premi Nobel a Egipte per demanar democràcia i respecte als drets humans. El segueixen professors, alguns líders polítics que s'hi han associat a títol individual, escriptors i joves atrets per la credibilitat del moviment. L'últim grup convocant era Quefaia (ja n'hi ha prou!), és el més antic de tots i el formen alguns líders polítics de l'oposició guiats sobretot per la figura mediàtica del periodista Ibrahim Eissa, conegut principalment per les seves cròniques que fustiguen diàriament Mubàrak i la seva família.

Però a Tahrir ningú es presenta com a membre d'un grup o d'un altre -amb l'excepció probablement dels Germans Musulmans-. Tothom s'acosta. Tothom vol parlar. Explicar que no són violents, que no n'hi ha prou amb un moviment de peces en un govern que no canviarà de polítiques. Però la por els va guanyant la partida i aquests milers de resistents de la plaça de la Llibertat semblen lluny d'aquells altres centenars de milers d'habitants d'aquesta gran ciutat preocupada pel restabliment de la seguretat en uns carrers que conserven intactes totes les fotos en què l'omnipresent Mubàrak fa anys que ha deixat d'envellir.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT