Publicitat
Publicitat

Observatori d'Àfrica

El que vingui ja era hora que vingués

El col·lega Miguel Ángel Bastenier no ho podia plantejar d'una manera més clara en la seva columna al diari El País : "¿Té la resposta Occident a si vol que caigui la dictadura de Gaddafi sense que hi hagi garanties sobre el que vindrà després?". Bastenier es feia aquesta pregunta el mateix dia en què dos vaixells de guerra iranians creuaven el canal de Suez, un fet extraordinàriament imprevisible que planteja un altre dels múltiples interrogants sobre el que està passant aquests dies al món àrab: ¿deixaria de ser l'Egipte democràtic el principal aliat dels interessos israelians i nord-americans a la regió?, ¿quins seran els desitjos dels àrabs en el cas que finalment caiguin els dictadors?, ¿quines seran les seves relacions comercials amb Occident?

Des del final de la Guerra Freda i, sobretot, des de l'11-S a Occident hi havia un discurs segons el qual la democràcia al món àrab no semblava convenient, ja que corríem el perill que unes eleccions lliures a tots aquests països donessin la victòria als partits més hostils als nord-americans i israelians. Aquesta percepció força realista era un dels incòmodes arguments per preferir les tiranies, juntament amb l'argument mai explicitat però interioritzat que diu que els negocis i l'accés al petroli estan per sobre de qualsevol altre.

Ha estat, doncs, una sorpresa que les revoltes no tinguin un contingut anti-Occident i, de moment, no es mencioni la guerra de civilitzacions tal com estava escrit al guió de la por. Alguns comentaristes -dels que estan disposats a parlar de tot menys d'Israel- ja han escrit que el fet que les revoltes no diguin res de la religió podria ser una manera d'amagar les veritables intencions. És realista plantejar la incertesa sobre el que passarà, però haurem d'acceptar que la llibertat i la democràcia tenen aquest inconvenient: és la gent qui decideix.

Democràcia per a tothom
El que sí que sabem a partir d'ara és que hi ha coses que no podran continuar de la mateixa manera. Una d'aquestes coses és que la democràcia occidental ha deixat de ser compatible amb les dictadures als països àrabs que demanen llibertat (amb una mica de sort, potser aviat també passarà amb l'Àfrica negra). La UE segueix vacil·lant, però Obama ho ha dit clar: el futur de la democràcia és la defensa de la democràcia a tot al món. Ja no és acceptable això de ser demòcrates només a casa i a fora ser còmplices i socis dels dictadors. Gaddafi i Berlusconi tenen massa punts en comú.

També sabem que les relacions amb els països musulmans tenen una història recent pèssima. I que aquí i allà no serà fàcil el diàleg. Si mirem el que ha passat des de la invasió de Kuwait, és evident l'embolic de sentiments que ara s'hauran d'anar destil·lant. Paradoxes que recordo: quan Saddam va envair Kuwait, a la primera manifestació contra l'invasor, els kuwaitians cridaven "Saddam sionista". Però quan queien els míssils Scud a Israel els palestins aplaudien. També ho feien a molts països musulmans al crit de "Al·là és gran", però fa dos anys el que es cridava a Teheran era "Llibertat". Confusió. Por. Odi. Terror. Ressentiment. Guerra. Pobresa. Destrucció. Crims contra els civils. Fanatisme. Demagògia. Propaganda. ¿Estem disposats a parlar-ne amb els països musulmans en el marc de la societat global democràtica que respecti a tothom? El que vingui ja era hora que vingués.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT