Publicitat
Publicitat

64 FESTIVAL DE CINEMA DE CANES

'La piel que habito' es presenta com una de les favorites a la Palma d'Or de Canes

Almodóvar apuja a les apostes

Ahir al matí Pedro Almodóvar va aconseguir arrencar-se una espina que li havia fet la punyeta durant molt de temps. Adaptar la novel·la Tarántula, de Thierry Jonquet, no era un repte fàcil. Però el món està fet a mida dels tenaços, així que després d'una dècada d'insomni i migranyes Almodóvar s'ha sortit amb la seva, i Canes ha acollit en la seva secció oficial La piel que habito , l'última -i segurament la millor- pel·lícula del cineasta manxec, una mena de Frankenstein actualitzat pels últims avenços de la transgènesi que en algun punt es barreja amb Els ulls sense rostre, l'esplèndid film dirigit per Georges Franju el 1960.

Almodóvar és un declarat deutor del melodrama nord-americà. Però com que ara aquesta escola se li ha fet petita, ha decidit portar el seu vaixell per aigües que encara no havia explorat. Ha après a dominar el thriller com qui gira una truita, i també coneix els trucs i paranys del terror i la ciència-ficció. "Em vaig enganxar tant al cinema de Fritz Lang que vaig estar a punt de fer un film mut i en blanc i negre -explicava ahir Almodóvar durant la roda de premsa-. Això sí, volia allunyar-me radicalment del gore i de l'espectacle de sang i fetge".

Costa de creure, però en aquesta pel·lícula Almodóvar ha renunciat a la marca de l'excés que esgrimia el seu cinema des de Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón (1980). No hi ha plataformes, ni perruques, ni faldilles de tub. Tan sols un lot de maquillatge de Chanel que faria les delícies de la més fina de les princeses, l'única pista que ens retorna als temps en què vestia Victoria Abril. No és que de sobte se senti encegat pels escots vertiginosos i els colors cridaners. Però el guió li demanava a crits canviar de to: La piel que habito és la història de l'obsessió d'un cirurgià plàstic per reconstruir el cos de la seva dona morta. Hitchcock ja ens va ensenyar que això de fer reviure els difunts pot ser tot un art. I Almodóvar ha decidit manegar-lo amb el seu propi instrumental, perquè ningú no oblidi de quin peu calça.

El risc de l'obra mestra

Almodóvar té més capacitat de renovar-se que la cua d'una sargantana. No és que hagi partit peres amb el cinema de la Movida que el definia fa tres dècades, però a còpia de dirigir li ha anat passant la polidora. El resultat d'aquest refinament és real, i s'ha pogut seguir en pel·lícules tan aclamades com Todo sobre mi madre (1999), Hable con ella (2002) o, esclar, Volver (2006), que va sortir airosa de Canes amb el premi al millor guió. Ara Almodóvar ha obert una nova etapa molt més arriscada, i també més poderosa.

La piel que habito és el missal d'una moral perversa en mans d'un reclam d'actors de primera; és increïble el que han aconseguit fer amb Antonio Banderas. En una regió deserta d'escrúpols i terriblement castigada per la set de venjança, Almodóvar troba la bellesa absoluta, l'obra d'art, el cos ideal -encara que sigui a cop de bisturí- i la perfecció. Costa de creure que pugui fer un nou film sense precipitar-nos a la decepció. Però ara ja s'ha guanyat tota la confiança del món, i a Canes molts el situen entre els favorits a la Palma d'Or.

Més continguts de