Barceló a París: pintant entre la llum i la fosca

ParísMiquel Barceló deu estar d’acord amb la frase de Mark Rothko segons la qual “l’art no és la reproducció d’una experiència, sinó que és una experiència”. Justament la sensació de viure una experiència hipnòtica i intensa és la que té l’espectador que passeja per la galeria Jules Cain de la Biblioteca Nacional de França. És sobre les vidrieres d’aquesta llarga galeria, que dóna al jardí central de l’emblemàtic edifici, on l’artista mallorquí ha creat una de les seves obres més atrevides, Le Grand Verre de terre - Vidre de meravelles, un fresc de fang sobre vidre inspirat en el Llibre de meravelles de Ramon Llull i en l’obra Le Grand Verre de Duchamp.

L’enorme mural de fang i vidre -de 190 metres de llarg per 6 d’alt- és el plat fort de Sol y sombra, la doble exposició que Barceló va inaugurar ahir a la Biblioteca Nacional de França (BNF) i al Museu Picasso de París Sol y sombra. Barceló ha treballat diàriament en els més de mil metres quadrats de vidriera durant l’últim mes. El mètode i la tècnica que ha fet servir, d’una senzillesa primordial i mil·lenària, el connecten amb els pintors rupestres que tant admira i dels quals, segons reconeix ell mateix, ha après tantes coses. Barceló ha recobert els vidres de fang i, tot rascant-lo o passant-hi per sobre el dit, la mà o el colze, hi ha esgrafiat els dibuixos que ara ocupen el vidre sencer. La iconografia representada a Vidre de meravelles, barreja de bestiari -peixos enormes, pops, anguiles, caps de cavall...- i de galeria d’estranyeses antropomòrfiques, prové de l’univers íntim de l’artista. Entre la marabunta de formes, s’hi detecten escenes de paisatges malians i figures de proporcions èpiques, espectrals i plenes de vitalitat.

Jean Marie del Moral, fotògraf de prestigi internacional, amic de l’artista i testimoni del procés de creació de l’obra, explica que, a Vidre de meravelles, l’artista ha explotat al màxim “la seva mestria com a pintor, dibuixant i gravador”. “Barceló sempre crea de la mateixa manera. Comença a treballar sobre una superfície de la qual, a poc a poc, van sorgint les formes que poblaran el quadre o, en aquest cas, el fresc de fang. Ve a ser -remata Jean Marie del Moral- com si revelés una fotografia. I l’important és que ell sempre sap quan s’ha d’aturar”. Aquesta capacitat per no treballar en excés les obres és el que dóna a Vidre de meravelles un aire de volatilitat gràcil i violenta, com si les formes animals i humanes no haguessin sigut esgrafiades físicament sinó convocades per art de màgia.

El mural de fang sobre vidre juga amb un de les aspectes recurrents de l’art de Barceló: la virtut per unir qualitats antagòniques i fer-les complementàries. En aquest cas, l’artista mallorquí ha dotat la seva nova obra d’una naturalesa alhora subaquàtica i subterrània, exuberantment orgànica i severament geològica, entre figurativa i abstracta. També ha aconseguit que sigui genesíaca i moderna i, alhora, d’una antiguitat remota, immemorial.

L’art de gravar

A més de Vidre de meravelles, la BNF també acull desenes de gravats -sobre tota mena de materials i superfícies-, de dibuixos, de litografies i de quaderns que Barceló ha anat creant al llarg de les últimes tres dècades. La diversitat de tècniques, materials i formats en què ha treballat l’artista sorprèn tant com la capacitat per mantenir-se sempre fidel a un univers plural i coherent. Com ha explicat Cécile Pocheau Lesteven, comissària d’aquesta part de l’exposició, “l’obra de Barceló oscil·la entre dos extrems: treballa amb els gestos i els materials més arcaics (la terra, la fusta, el cuir) i alhora amb els mitjans més sofisticats i recorrent a les referències més erudites”.

El recorregut s’organitza a partir de tres temes barcelonians: la metamorfosi, el toreig i la literatura. Tenint en compte que la metamorfosi és sovint una hibridació de contraris, per força Barceló havia de sentir-s’hi atret. Ja a principis dels 80, va tractar el tema amb una sèrie de dibuixos coloristes i agressius que representen animals que són una mescla de gos simpàtic i de lleopard deforme. Tres són exposats a la BNF. A Barceló, el toreig li interessa per la seva condició d’espectacle entre la vida i la mort. Per això es fixa tant en el toro com en el torero, que aquí presenta, en un parell de litografies, d’una manera més aviat espectral. La mostra també inclou alguns dels gravats que va preparar per a l’edició de La solitude sonore du toreo, de José Bergamín.

Com era inevitable tenint en compte l’indret que acull aquesta part de l’exposició, una altra secció està dedicada a la passió de Barceló per la literatura. Inclou gravats damunt fusta de Nerval, Mallarmé, Schopenhauer, Pound... Menció a part mereixen els dibuixos que va fer per a una edició d’ Els 120 dies de Sodoma, del Marquès de Sade. Són d’una sexualitat electritzant, en què les figures en ple acte sexual fan pensar en bestioletes virulentes, brutalitzades... Una de les últimes grans obres que poden contemplar-se a la mostra és també de les més antigues. És una pintura, Biblioteque longue, d’un interior de biblioteca pintat entre el 1984 i el 1985.

Tot i que hi ha molt poca obra picassiana, la part de Sol y sombra que s’exhibeix al Museu Picasso té com a nucli la relació entre Barceló i l’artista malagueny.

A la casa de Picasso

Tal com indica Emilia Philippot, la comissària d’aquest capítol de l’exposició juntament amb Violette Andres, “Barceló i Picasso tenen en comú el fet de tenir tots dos un univers molt singular i d’una gran força, en el qual hi ha pintura, escultura, gravat, ceràmica i fins i tot obres monumentals”. “Es nota que els dos artistes tenen una força primitiva i, alhora, una relació molt rica amb la història de l’art”, afirma. Philippot també assenyala dues coincidències més: “La consciència autobiogràfica dels dos artistes i la necessitat d’interrogar-se contínuament sobre què és la pintura i què és ser artista”.

La mostra del Picasso inclou, sobretot, pintures, escultures i ceràmiques. Entre les pintures, destaquen tres quadres de gran format que representen interiors de tallers d’escultures, pintats a principis dels noranta. Són pintures amb bonys, regruixos, colors i molt de moviment. Per la distribució dels objectes i l’espai, hi ha un interior de taller que fa pensar en una plaça de toros. I tots tres coincideixen en la seva semblança amb un camp de batalla de formes i colors: fins i tot quan l’artista no hi treballa -aquesta és la idea que sembla que vulgui transmetre- passen coses dins el taller.

A les sales següents, hi ha escultures i maquetes d’escultures de guix, peces de ceràmiques -policromades i fumades-, la majoria amb traus, bonys, forats o peixos pintats als lloms de les peces. A la sala dedicada a la tauromàquia, hi ha tres quadres de places de toros, d’una energia imparable i en centrifugació. També hi ha maquetes -com trossos de pell de fang arrabassada- de la capella de la Seu de Mallorca. L’exposició acaba al jardí, on hi ha sis escultures que representen llumins consumits, doblegats sobre ells mateixos. En conjunt, l’exposició demostra la potència proteica del talent de Barceló.

Entre els assistents a la inauguració d’ahir hi havia Manuel Valls, primer ministre francès; Francina Armengol, presidenta del Govern Balear; Santi Vila, conseller de Cultura de la Generalitat, i Manuel Forcano, director del Ramon Llull, la institució que ha donat suport a l’exposició dins els actes commemoratius del 700è aniversari de la mort de Llull. El president Puigdemont havia anunciat que hi seria, però va suspendre la seva assistència a causa de l’accident de Freginals. També hi havia la cineasta Agnès Varda, l’escriptor Tzvetan Todorov i el periodista Ramón Chao. La mostra estarà oberta fins al 28 d’agost.

Un artista que pren riscos constants

Un dels mètodes de treball de Barceló consisteix a obligar-se a sortir de les zones de confort d’una manera sistemàtica. En trobem molts exemples al llarg de la seva carrera. Quan destacava per la seva audàcia conceptual, va deixar-ho per participar intensament en la recuperació de la pintura. Quan triomfava a París i Nova York, se’n va anar a Mali perquè considerava que la seva obra s’estava intel·lectualitzant massa. Quan ja era molt reconegut com a pintor, es va posar a fer escultures i ceràmiques. Quan era admirat com a creador individualista, irreverent i iconoclasta, va acceptar dos encàrrecs monumentals en dos espais tan simbòlicament connotats com són la Seu de Mallorca i les Nacions Unides.

Tres peces per entendre l’obra de Barceló

‘L’artiste peintre’

Una escultura de guix de caràcter humorístic que representa un bust amb una munió de pinzells i de brotxes clavades -als ulls, la boca, al cap-, com si la relació de l’artista amb l’art fos criminalment intensa. Una autoreflexió creativa on tracta un tema recurrent en la història de l’art.

‘Mur de briques’

Una de les obres mestres del Museu Picasso. És un mur de totxos que s’aguanten en equilibri i fan una paret precària i poderosa. Alguns dels totxos han sigut manipulats fins a ser convertits en màscares; altres són peces de ceràmica treballades i de colors neolítics. En un museu n’augmenta, per contrast, l’imponent primitivisme sofisticat.

‘Retrat de Pound’

Una mostra de l’erudició en estat salvatge de l’artista és el retrat del poeta i assagista nord-americà Ezra Pound, gravat damunt fusta. Barceló opta per retratar el Pound vell, que havia passat de ser valorat com el poeta modern més gran d’Occident a ser repudiat pel seu suport al feixisme de Mussolini.