Espanya i el petroli: 30 tipus i més de 20 orígens en un any

MadridL’atac dels Estats Units sobre Veneçuela ha tornat a posar tots els focus sobre l’anomenat or negre. El petroli cru no només és la matèria primera més comercialitzada als mercats internacionals, sinó que controlar-lo atorga, a priori, una clara posició de domini mundial. “Excepte l’armament, cap altre producte té més pes geopolític ni s’ha utilitzat tant com a instrument de coerció, tant per sancions com per realitzar embargaments”, reflexiona l’investigador del Reial Institut Elcano, Gonzalo Escribano, sobre aquesta matèria primera en un article publicat el 2024. Les pretensions de Donald Trump pel que fa al petroli veneçolà són el resum de tot plegat.

Davant la crisi desencadenada després de la intervenció nord-americana a Veneçuela, torna a sobrevolar la pregunta de com afecta el comerç de cru a Espanya, sobretot tenint en compte el paper que juga Repsol al país llatinoamericà –és una de les petrolieres a qui Trump va convocar per exposar el seu pla sobre el negoci petrolier–. “No ens afecta”, resumeixen des de l’Associació de la Indústria del Combustible d’Espanya (AICE). I ho vinculen a la “diversificació” en la importació d’aquesta matèria primera, tant pel que fa a l’origen com al tipus.

Només aquest 2025 Espanya ha rebut petroli de 26 països diferents, tal com es desprèn de l’últim informe de la Corporació de Reserves Estratègiques de Productes Petroliers (Cores), publicat la setmana passada i amb dades fins al novembre del 2025. De mitjana, el petroli que arriba cada mes prové d’uns dotze o quinze països. En el cas de Veneçuela, l’Estat va importar cru fins al mes de març del 2025. En concret, entre gener i març van arribar un total de 745 milers de tones de petroli.

A partir de l’abril, quan Trump va revocar el permís a Repsol i altres petrolieres per poder exportar cru i derivats de Veneçuela a la resta del món, l’arribada d’aquest or negre procedent del país llatinoamericà es va frenar i no s’ha reprès. De fet, el 2024 només el 4,7% de la importació de petroli a Espanya provenia de Veneçuela (3.006 milers de tones). Una quantitat, en tot cas, que va doblar la del 2023. Rere l’increment hi ha el canvi regulatori de l’administració de Joe Biden en les sancions nord-americanes al país, i que va permetre començar a cobrar en forma d’espècie (petroli) el deute que l’empresa estatal Petrolis de Veneçuela (PDVSA) té en favor d’empreses com Repsol. La companyia que presideix Antoni Brufau no ha confirmat, oficialment, de quina xifra es tracta, però continua fent mans i mànigues per mirar de recuperar aquests diners.

Tot i que el rastre del país veneçolà en les estadístiques de Cores ara hagi desaparegut, el subministrament de cru a l’Estat “no s’ha ressentit”, indica Enric Bartlett, professor de dret públic a Esade Law School, que assenyala la “diversificació” de les fonts. D’entrada, pel que fa al continent americà, fins al novembre Espanya també va importar petroli des del Brasil, el Canadà, els Estats Units, Guyana i Mèxic, segons la informació consultada per l’ARA. A les estadístiques també hi apareix una quantitat mínima de la qual no se n’especifica l’origen. El país que encapçala les importacions són els Estats Units amb 8.370 milions de tones.

Des de l’Àfrica va arribar cru de fins a deu orígens diferents, tot i que en alguns casos de forma molt puntual. De fet, des del Camerun, la Costa d’Ivori, Egipte i Ghana només un cop l’any i en quantitats molt petites que gairebé no superen els 100 milions de tones. En el cas dels països europeus, la llista la conformen Albània, l’Azerbaidjan, Italià, el Kazakhstan, Noruega i el Regne Unit. D’Orient Mitjà, el 2025 només s’ha rebut petroli de l’Aràbia Saudita i l’Iraq, mentre que d’Àsia i del Pacífic fa anys que no s’importa cru. Aquesta “diversificació geogràfica”, apunta l’investigador d’Esade, és “clau per a la resiliència energètica”. “Com que la seguretat de subministrament depèn de l’estabilitat dels mercats internacionals i de les rutes marítimes, és important no dependre d’un nombre reduït de països productors, especialment d’aquells on hi ha inestabilitat política o tensions internacionals”, afegeix l’expert. 

Exportador net

Però Espanya no només destaca per aquesta diversificació en termes d’importació. Des de l’any 2012 és un “exportador net” de derivats del petroli (productes petroliers). De fet, a Alemanya, molt dependent de Rússia, es va disparar l’exportació en plena invasió a Ucraïna. Pot sonar contradictori amb el fet que l’Estat va deixar de produir petroli el juny del 2021, quan Repsol va clausurar la plataforma de Casablanca davant la costa de Tarragona, però també ajuda a entendre que pugui rebre tants tipus de cru. La clau d’això està en les refineries, una indústria no poc polèmica pel seu impacte en termes de contaminació industrial.

El petroli cru, és a dir, en brut i sense processar, serveix per a ben poc. Per obtenir un producte que serveixi per al transport o la indústria (dièsel, gasolina o querosè), s’ha de manipular, i això es fa a través de les refineries. Amb el boom del dièsel a Europa a finals dels 90 i principis del 2000, moltes petrolieres europees van decidir plantar-se pel que fa a la producció d’aquest combustible –és molt més costós que produir gasolina–. S’havien de fer inversions milionàries que o bé no es van produir mai –moltes refineries van tancar–, o es van deslocalitzar en països amb uns costos menors. Per exemple, al Marroc. A l’Estat, en canvi, es van fer aquestes inversions, indiquen des de l’Associació de la Indústria del Combustible d’Espanya, sobretot entre el 2009 i el 2012, i que xifren en “7.000 milions d’euros”. “[Les refineries] es van fer flexibles i competitives”, apunta un portaveu d’aquesta organització.

Flexibles vol dir que poden rebre i manipular diferents tipus de cru, per això els orígens són tan dispars. “No depens ni d’un tipus de cru, ni d’un país concret i amb els vaivens de la política internacional t’assegures de no tenir problemes de subministrament”, afegeixen des d’aquest lobi. I en termes de competitivitat, el sector es fixa en la “capacitat de conversió”: és a dir, el grau de valor afegit (marge de benefici) per cada barril de cru comprat i que després han processat. Entre els països on més s’exporten aquests productes destaquen Portugal, el Marroc i França.