Publicitat
Publicitat

69A MOSTRA DE CINEMA DE VENÈCIA

El director italià presenta a Venècia 'Bella addormentata', una pel·lícula que fuig del dogmatisme

Bellocchio fa una lúcida reflexió sobre l'eutanàsia

"Si em pregunteu si estic a favor o en contra de l'eutanàsia, us diré que em nego a reduir un tema tan complex a uns termes tan simplistes". Així d'eloqüent es va mostrar ahir Marco Bellocchio a la roda de premsa posterior a la projecció de Bella addormentata a Venècia. Llegenda viva del cinema italià, infatigable cronista de les contradiccions i misèries del seu país, Bellocchio ha portat a la Mostra un film que estudia, de manera transversal, el cas d'Eluana Englaro, morta el 2009 després de passar disset anys en estat vegetatiu. Aquesta mort va obrir el debat sobre l'eutanàsia al teatral escenari polític italià. Esquivant els dogmatismes, el director de Bona nit, dia s'aproxima a la qüestió amb una intel·ligència i emotivitat admirables: en comptes de fer un film sobre "fets reals", Bellocchio inventa diverses històries que li permeten abordar els diferents angles del problema.

Acostumats al fet que el cinema de caràcter social intenti imposar-nos els seus postulats, una pel·lícula com Bella addormentata , que ens convida a reflexionar lliurement sense amagar les seves conviccions, pot semblar una rara avis . Home d'esquerres i ateu, Bellocchio demostra un interès particular per personatges aliens al seu prisma ideològic: Isabelle Huppert és una mare que sacrifica el seu destí per cuidar la seva filla en coma, i Alba Rohrwacher és una activista pròvida que descobreix el valor de la llibertat a partir de l'amor. A més, en el complex i ric paisatge humà que presenta Bellocchio, no hi falten joves trastornats, polítics que es mediquen per suportar l'ansietat i homes disposats a lluitar per la vida de belles despertes . Pot ser que Bella addormentata no assoleixi els cims lírics de L'ora di religione o Vèncer , però a canvi la fúria és substituïda per una lúcida serenor.

La joventut en marxa de Korine

En una jornada en què Bellocchio va convidar a la reflexió, Harmony Korine, l'enfant terrible del cinema independent nord-americà, hi va posar la visceralitat amb Spring breakers . Després d'una trajectòria marcada pels retrats impressionistes de l'Amèrica white trash , el director de Gummo es reinventa de la mà d'un grup de quatre esbojarrades adolescents -interpretades per icones teen com Vanessa Hudgens i Selena Gomez- que troben el seu edèn particular a Florida durant l' spring break , una setmana blanca que els joves nord-americans aprofiten per desbarrar de valent.

Spring breakers és el millor film de Korine, un deliri sensorial que esprem l'estètica pop i, seguint l'estela de Terrence Malick, celebra una poètica del gest: "una narrativa líquida", segons va defensar Korine. Podria considerar-se el Nascuts per matar de la cultura adolescent del segle XXI, la que té a Britney Spears com a deessa terrenal. Barrejant anàlisi antropològica i fantasia amoral, Spring breakers sublima el neonoir de Michael Mann o Tony Scott sota llums de neó i amb l'impuls hipnòtic de la banda sonora de Cliff Martinez ( Drive ).

Més continguts de