Bud Spencer, adéu a un forçut inoblidable

BarcelonaEs deia Carlo Pedersoli (Nàpols, 1929) però li agradaven tant Spencer Tracy i la cervesa Budweiser que es va posar Bud Spencer. Sembla talment una explicació apòcrifa i de conya però ell mateix la va confirmar fa pocs anys en la seva esperada autobiografia. Els que de petits vèiem les seves pel·lícules de cops i patacades i humor blanquíssim junt amb Terence Hill, vam tenir ahir un disgust en llegir les paraules del fill de l’actor: “El meu pare ha mort pacíficament. No ha patit, estàvem tots amb ell i l’última paraula ha sigut gràcies ”.

Havia sigut campió de natació de jove -va ser olímpic a Hèlsinki 1952 i Melbourne 1956- i va arribar al cinema fent d’extra - Quo vadis - però no va ser fins a finals dels anys 60 quan va consolidar-se com a actor professional. El seu art era gruixut, de broc gros, el seu espai predilecte: la sessió doble als cinemes de barri. Va portar milions de persones a les sales, va formar cinefílies juvenils i sempre va gaudir del favor del públic. Quatre cops va ser Zapatones, dos un superxèrif amb mal geni i 17 (!) va fer tàndem amb Terence Hill en títols tan recordats com Li deien Trinitat, I si no, ens enfadarem, Estic amb els hipopòtams, Qui té un amic té un tresor i Dos missioners, en què, per cert, homenatjava el capellà del seu estimat Spencer Tracy al díptic Forja d’homes / La ciutat dels nois. Aquell gros barbut que clavava clatellades tenia també cops amagats. Per sobre de tot era actor, sí, història eterna del cinema.