Publicitat
Publicitat

CRÍTICA DE TEATRE

Cent per cent La Cubana

La companyia és fidel al seu segell fins i tot quan es passa al musical amb el sainet ‘Gente bien’

Ho diuen al programa de mà i és ben cert. La Cubana ha tocat al llarg de trenta anys el món de l’òpera ( Una nit d’òpera), el cinema ( Cegada de amor), la televisió ( Mamá quiero ser famoso), el teatre de carrer ( Delikatessen) i la revista ( Cómeme el coco negro ). Els quedava el musical, per més que el seu teatre sempre ha tingut arrels musicals i vocació popular. I per això s’entén que hagin simpatitzat amb l’obra de Santiago Rusiñol, que es va confrontar amb el Noucentisme i amb el seu màxim valedor, Eugeni d’Ors, reivindicant un teatre que connectés amb la gent per l’alegria, l’humor i la farsa per sobre de cabòries intel·lectuals.

El teatre de La Cubana no enganya però sempre sorprèn. Gente bien és un sainet en un acte que l’any que ve farà cent anys que es va estrenar i que pertany a l’etapa més comercial del pintor i escriptor. Una obra que satiritza la burgesia industrial de principis de segle. Rusiñol s’inspirava en la realitat, i d’una anècdota en feia una obra. A Gente bien, un xarcuter babau enriquit venent fuets i botifarres ha comprat el títol de comte per entrar a l’aristocràcia i alternar amb l’alta societat, encara que hagi de pagar el preu de parlar en castellà i prendre te en lloc de vi.

Sobre la base de Gente bien, La Cubana ha fet un espectacle cent per cent marca de la companyia, però amb més música, fins a quinze temes de Joan Vives amb una sonoritat molt de revista, i amb les seves constants de: sorpresa inicial —que no revelarem—, participació del públic, un brillant desplegament de vestuari i quinze actors que interpreten un munt de personatges. El seu teatre es pren seriosament —però no és teatre seriós— i aquí es permeten un autohomenatge amb la presència de dues actrius històriques com Mercè Comes i Mont Plans, de fantasmes d’altres espectacles que deambulen de tant en tant per l’escenari i fins i tot amb una escena anticlímax a la part final de l’espectacle amb Comes, Plans i Jordi Milán parlant del seu amor pel teatre.

Sens dubte el millor dels 130 minuts d’espectacle són les escenes fruit d’alguns entrebancs imprevistos que pateix la funció i que generen aquell fals caos que tan bé manega el director Jordi Milán, aquí amb un paper protagonista, fent de director esclar.

Al llarg dels anys, La Cubana ha creat un estil propi que genera empatia amb un públic que agraeix la seva generositat artística i la seva autenticitat i que de ben segur trobarà en aquesta nova proposta motius per sentir-se satisfet, tant com els espectadors de l’estrena (però segur que era l’estrena?), que els van aplaudir dempeus.

‘Gente bien’

Teatre Coliseum, 18  d’octubre

Més continguts de