Publicitat
Publicitat

ÒPERA

Bon debut al Liceu del director francès

Christophe Rousset fa un Mozart d'estil impecable

Viena, 1786. Quatre mesos després de l'estrena d' Il burbero di buon cuore , del valencià Vicent Martín i Soler, el Burgtheater de Viena estrena Le nozze di Figaro , de Wolfgang Amadeus Mozart. La fama immediata i els diners van somriure a l'autor valencià. La història, com tots sabem, va inclinar la balança a favor del geni salzburguès. La idea d'alternar les dues òperes, totes dues amb llibret de Lorenzo Da Ponte, a la cartellera liceista té, per tant, gran interès i un lloable efecte reparador. Mozart demana idees clares, equilibri, elegància i sentit teatral, perquè en Mozart el teatre és a la música. I en el seu debut liceista, el director francès Christophe Rousset va encertar plenament en l'estil, en la intenció i en el pols teatral. Un Mozart amb nervi, precís, ben matisat, amb un treball conscienciós en els recitatius.

Pel costat escènic, el Liceu reposa el muntatge de Lluís Pasqual que no passa de discret. Tot és absolutament previsible, començant per un recurrent canvi d'època -trasllada l'acció als anys 30 del segle passat- que no aporta res rellevant a la trama. Com a molt, el nou embolcall aporta un lleuger toc de comèdia de saló, llastada de vegades per l'exagerada gestualitat d'alguns personatges. L'elegant escenografia de Paco Azorín aconsegueix la proximitat amb l'espectador i trenca la monotonia amb un enginyós jardí de miralls mòbils en l'últim acte.

Destaquen les veus femenines en un repartiment amb serioses mancances (la majoria van actuar ja en les funcions populars de l'estrena del muntatge). La soprano valenciana Maite Alberola és una notable Comtessa, de cant generós i veu càlida, que va ser molt aplaudida en les seves dues grans àries. Pot millorar molt la seva interpretació si té cura amb més rigor l'estil mozartià. Sensacional Cherubino de la mezzosoprano navarresa Maite Beaumont, amb una veu bella, natural i expressiva, de gran puresa. La soprano donostiarra Ainhoa Garmendia va ser una molt lírica Susanna, de cant natural i gran encert escènic, mentre que les seves col·legues, la bilbaïna Naroa Intxausti i l'escocesa Marie McLaughin, van donar oportú relleu als papers de Barbarina i Marcellina.

De les veus masculines, el millor va ser la fina interpretació del baríton català Joan Martín-Royo, un Figaro treballat amb detall en els recitatius, d'exquisida línia i musicalitat. Va decebre, en canvi, el baríton gallec Borja Quiza, massa verd per fer justícia al paper de Comte d'Almaviva: la seva veu va anar perdent força i va cantar sota mínims la gran ària del tercer acte. Sonors Bartolo i Antonio, a càrrec del baix italià Gianluca Buratto i el colombià Valeriano Llanchas; completen l'irregular repartiment dos tenors barcelonins: Vicenç Esteve Madrid, un solvent Don Curzio, i Roger Padullés, un musical -encara que poc audible- Basilio.

Més continguts de