Cinema en 70 mm, el gran protagonista del nou Tarantino

BarcelonaAl principi de la seva carrera, Quentin Tarantino era famós per la seva capacitat per revitalitzar carreres d’actors en hores baixes. Que els hi preguntin a Harvey Keitel i John Travolta, dos dels intèrprets tocats per la vareta màgica del director a principis dels 90. En la seva vuitena pel·lícula, el western Los odiosos ocho, que s’estrena divendres, Tarantino va un pas més enllà: ja no es tracta de recuperar un actor oblidat pel públic, sinó una manera de rodar i projectar cinema que la indústria va abandonar fa molts anys: el cel·luloide en 70 mm.

El format va ser un dels invents de Hollywood per lluitar contra la televisió a partir dels anys 50. El seu cel·luloide doblava la mida del 35 mm i garantia l’espectacularitat, ja que permetia la projecció en pantalles més grans i panoràmiques. En plena era digital, Tarantino no és l’únic que reclama un retorn al cinema analògic: a Hollywood també ho fan, d’una banda, noms tan importants com J.J. Abrams i Steven Spielberg, que reivindiquen el rodatge en suport fotoquímic, i de l’altra, Paul Thomas Anderson, Christopher Nolan i el mateix Tarantino, que van més enllà i defensen el rodatge i l’exhibició en aquest format. Però, per què? “La gran qualitat del 70 mm és la seva textura”, explica el director de fotografia Pol Turrents. “El digital té un problema i és que pot arribar a semblar molt artificial. És el que li va passar a Peter Jackson amb El hòbbit, que en 48 'frames' per segon semblava un telenotícies. I respecte al 35 mm, el gran avantatge del 70 mm és que té molta més qualitat. I sobretot amb les òptiques que ha fet servir Tarantino”.

L’Ultra Panavision és l’estrella

Turrents es refereix a l’Ultra Panavision, el format especial del 70 mm amb què Tarantino ha rodat Los odiosos ocho. Es feia servir per a les superproduccions èpiques dels 50 i 60, com Ben-hur i La caiguda de l’imperi romà, i no s’havia tornat a utilitzar des del 1965. Però en una visita als magatzems de Panavision, Robert Richardson, el director de fotografia de Tarantino, va topar amb les òptiques d’Ultra Panavision i quan va saber què eren va dir: “Això li encantarà al Quentin”. “És un format de pantalla especialment allargat, agressivament panoràmic -apunta Turrents-. I complica molt el rodatge i la projecció. Però és possible que Los odiosos ocho sigui la pel·lícula comercial amb més qualitat que s’hagi rodat mai, perquè té tots els avantatges del 70 mm clàssic i una postproducció amb les tècniques modernes”.

La pregunta inevitable és si les qualitats del 70 mm només són evidents per als bojos de la fotografia o també per a ulls no entrenats. “Jo crec que l’espectador normal ho percep -opina Turrents-. Són petits detalls, imperfeccions que creen una experiència diferent. Però cal que les pel·lícules es vegin com els creadors han pensat que s’han de veure”. I aquí arribem al punt més delicat de l’aventura de Tarantino, perquè una cosa és ressuscitar un format de càmera per rodar una pel·lícula, i una altra fer retrocedir 50 anys els cinemes.

Si de sales amb projector de 35 mm ja n’hi ha molt poques, amb projector de 70 mm gairebé no en queden. A tot l’Estat només n’hi ha una, Phenomena, i per una “aposta personal” del seu propietari, Nacho Cerdà. Però és que el format Ultra Panavision requereix unes condicions que la majoria de projectors de 70 mm no compleixen i, per tant, cal adaptar les màquines. “Haurem d’ajustar el format de pantalla, el so i substituir l’òptica esfèrica per una d’anamòrfica -explica Cerdà-. És un model dels 60 del qual gairebé no en quedaven, així que se n’han hagut de fabricar de noves per a l’estrena de Los odiosos ocho ”.

Per premiar els cinemes que han fet l’esforç d’adaptar-se al format original de la pel·lícula -la resta la projectaran en digital-, Tarantino ha dissenyat una versió de gala de Los odiosos ocho que inclou quatre minuts d’escenes inèdites, però també un ritual específic: una obertura i un epíleg musicals (obra del mestre Ennio Morricone, autor de la banda sonora) i un interludi a meitat de pel·lícula; tot per recuperar la grandesa de les estrenes del Hollywood clàssic i convertir l’experiència en un esdeveniment. Als Estats Units, prop de 100 sales s’han apuntat a aquesta versió; a Espanya només Phenomena.

Però en algunes projeccions roadshow (la versió premium) fetes als Estats Units, els avantatges del format de 70 mm no s’han vist per enlloc per culpa de problemes tècnics amb la imatge i el so. El culpable, segons Turrents, no és el format, sinó la falta d’ofici dels projeccionistes. “Ja no hi ha professionals capacitats i els pocs que queden estan perdent la pràctica. I el que no pots fer és generar una expectativa, cobrar una entrada més cara i que després la pel·lícula es vegi malament”, diu.

A Phenomena, tanmateix, garanteixen que la projecció serà perfecta. Tenen experiència en el 70 mm -no fa gaire han projectat en aquest format 2001. Una odissea a l’espai i Interstellar - i divendres ja tenien al cinema una còpia del film (90 quilos de cel·luloide, en lloc dels 20 o 25 habituals d’una pel·lícula en 35 mm) per fer proves abans de l’estrena. Turrents, que també és vicepresident de l’associació espanyola de directors de fotografia, avala la qualitat de la sala barcelonina. “Phenomena és ara mateix un dels millors cinemes d’Europa, fins i tot del món -assegura-. La cura que posen en cada projecció és admirable, sempre que hi vaig els felicito. I crec que són els únics que poden garantir una projecció de Los odiosos ocho com Déu mana”.