La “ciutat mare de les cerimònies” rendeix tribut al seu somiador
Girona bateja amb el nom de Josep Tarrés un jardí de Torre Gironella
Girona Josep Tarrés (Girona, 1928-2021) no és mort, no pot morir mai perquè la seva existència és atemporal, a cavall entre la vigília i el somni, passeja entre escenografies delirants que travessen èpoques remotes i on es barregen amb feliç harmonia personatges reals i imaginaris (Sant Narcís, el bisbe Feliu, la comtessa Ermessenda, l’emperador Carlemany, l’apagallums de la catedral…) per construir la Girona màgica. Així és el seu retaule El pessebre gòtic, dedicat a la “ciutat mare de les cerimònies” i que només es va escenificar, molt per sota de la magnificència que anhelava el seu autor, durant tres Nadals dels anys 60 a Girona.
El cronista Joan Ribas es reconeixia “incapaç de transcriure l’abast creador, imaginatiu, poètic, emotiu i somiador” que desprenen les 147 planes d’aquesta fantasia inspirada en Girona. El poeta i filòleg Carles Duarte el defineix com “una obra mestra, un somni, fruit singular d’una personalitat veritablement excepcional que ha transformat la nostra manera d’entendre, de sentir i d’explicar la ciutat de Girona”.
Girona li deu a Tarrés la representació d''El pessebre gòtic'
Dissabte Girona bateja amb el nom de Josep Tarrés un jardí de Torre Gironella, un dels escenaris predilectes dels seus muntatges per a Temps de Flors, certamen del qual va ser cofundador. Aquests jardins formaven part del teatre dels seus somnis. És un homenatge que es fa extensiu a la seva inseparable companya de vida i d’art, l’escultora Pia Crozet. Però portar a escena el seu insòlit El pessebre gòtic (reedició definitiva de l’Ajuntament de Girona i la Diputació, el 2013, amb fotos de Josep Maria Oliveras) és també un deute que la ciutat de Girona té amb Tarrés i, sobretot, amb si mateixa. Seria un viratge gironitzador, un oportú retorn als orígens i a les essències d’una ciutat cada vegada més desarrelada, més franquiciada, més globalitzada, més reconquerida per les tropes del capital ciclista. Joan Ribas, que va dirigir Els Pastorets de Girona durant molts anys, assegurava que “posar dempeus aquest retaule seria proporcionar a la ciutat un motiu d’admiració general, que aplegaria públic de tot arreu si s’aconseguís representar amb els mitjans materials, culturals i escenogràfics adequats, i enarborar el «misteri» d’aquesta ciutat somiadora…”
Un visionari que aixecava palaus de cristall a les catacumbes
Tarrés va ser un dels grans visionaris de Girona: va saber veure el llustre de la Girona Vella quan hi senyorejaven les rates, la importància del llegat jueu creant Isaac el Cec, les possibilitats turístiques amb la Residència Internacional (1952) i les potencialitats escenogràfiques amb l’impuls de l’exposició de flors. Era capaç de trobar llum i bellesa en un decadent Barri Xino i va fer participar les prostitutes en la processó del Corpus. Va passar èpoques d’estretors en la vellesa. El seu darrer refugi creatiu va ser l’espai del soterrani i la cisterna de Torre Gironella que l’organització de Temps de Flors li cedia per als seus muntatges. Venia del franquisme i sabia com aixecar palaus de cristall a les catacumbes, com passejar impol·lut i endiumenjat enmig de la misèria moral d’una època fosca.
