Consell de veterà signador

Rafel Nadal i Jordi Basté

“¿I si es queda gent fent cua? Això m’aterreix”

Ja fa quatre mesos que Rafel Nadal signa La senyora Stendhal (Columna) en la seva particular gira per les llibreries de Catalunya. I porta anys d’entrenament, des que el 2012 va consolidar la seva faceta d’escriptor amb el premi Josep Pla per Quan érem feliços i es va colar al cim dels més venuts de la diada. Deu ser per això que Jordi Basté, que s’estrenarà en el càrrec de signador santjordiesc amb la novel·la negra Un home cau (coescrita amb Marc Artigau a Rosa dels Vents), confessa: “Quan sigui gran, si els llibres van bé, jo vull ser com el Rafel. És un exemple. Quan presenta el llibre, l’adora, com si fos un fill, i el mostra a tots els pobles de Catalunya. És admirable”, li reconeix Basté. “S’ha de fer -defensa Nadal-. Perquè els llibreters són fantàstics i cada vegada els costa més aguantar. A més, t’ho preparen bé, tens gent, parles d’altres llibres, vas a sopar amb gent molt exigent, descobreixes què agrada i què no...”

“Entregat a la causa”

El director d’ El món a RAC1 fa esport cada dia, però ja intueix que, més que córrer, per Sant Jordi s’haurà d’obrir camí com Moisès. “Jo no em preparo -explica Nadal-: em fa pujar l’adrenalina la gent”. La cafeïna la subministren a cada parada i, un cop assegut, la seva norma no escrita és “tenir una estona per a cadascú”. Evitar les presses i les signatures impersonals. És dels que fan dedicatòries llargues i, si pot ser, espontànies, en funció del que el lector li comenta. Si no, té una frase a la recambra. “Hi ha gent que es queixa molt, i jo trobo que és un dia fantàstic i divertit”, diu Nadal. “És un dels dies més meravellosos de l’any juntament amb Reis”, coincideix Basté.

“Només pateixes quan has de canviar de parada, corrent”, reconeix Nadal. “Hi ha llocs on deus arribar tard. Com ho recuperes? -li planteja Basté-. ¿Hi ha un censor que et fa marxar i es queda gent fent cua? Això m’aterreix”, diu. Nadal li reconeix que el paper dels representants de les editorials, que els fan d’escorta i de cronòmetre, és crucial: “És que et pararan pel carrer quan vagis d’una parada a l’altra!”

Des del 2012 l’autor de La maledicció dels Palmisano diu que el seu “talismà” és un bolígraf vermell que li va regalar la seva dona. Jordi Basté, ja “entregat a la causa” de signar sense treva, també té pensat amb què ho farà. De fet, se’l treu de la butxaca i l’ensenya: és un bolígraf senzill de publicitat d’una casa d’assegurances. “En una presentació d’un llibre del José María García em va funcionar molt bé i vaig trucar a l’empresa per si me’n podien enviar, i me’n van enviar trenta. Me’n queden vint-i-cinc”. Laura Serra

Empar Moliner i Gemma Ruiz

"La gent que signa només 'cordialment' ho trobo una mica frau"

Totes dues són incombustibles, torrencials, totes dues són rostres habituals de TV3 i a totes dues els espera un Sant Jordi frenètic. Però Empar Moliner aviat farà vint anys que va irrompre a l’escena literària amb el primer recull de contes, mentre que la periodista Gemma Ruiz s’ha estrenat aquest setembre com a novel·lista amb Argelagues (Proa). Serà el primer cop que viu un Sant Jordi sense la càmera a coll. “Des de l’altra banda, què?”, li pregunta Ruiz a Moliner. “Ja ho has vist, és un dia molt bonic. Suposant que vingui molta gent, que passarà, la gent és molt maca i té moltes ganes de venir-te a dir: «Gràcies per haver escrit el llibre», i això és molt emocionant”. Ruiz continua comentant els dubtes: “A mi el meu company [l’escriptor Albert Forns] em diu que m’enrotllo massa amb les dedicatòries...” Moliner sí que té un consell: “T’has de pensar un text perquè no tens gaire temps de pensar. Jo quan hi ha poca gent puc fer dibuixos”. La periodista de TV3 s’autodescarta com a possible ninotaire, així que insisteix amb el seu qüestionari: “La gent que signa només amb un «cordialment» ho trobo una mica frau, i jo hi poso tres o quatre línies. Tu ets de dedicatòries curtes?” “No, no. La gent ho agraeix molt, encara que facis lletra infernal. I sempre hi ha moments que hi ha menys gent”, respon Moliner, que utilitza un boli Pilot.

Copes a cada signatura

Els problemes de mobilitat són l’altre clàssic que Empar Moliner no es pot estar de comentar. Ella començarà a signar De què fuges, qui et persegueix? (Columna) a les 11 del matí a la Fnac del Triangle i acabarà a les 8 a La Central: té reservades sis hores en sis parades del centre. Ruiz encara en té una més. “És impossible arribar d’un lloc a l’altre, però la gent s’espera i els llibreters estan contents. I al final de tot, hi ha festes, crec que a l’Speakeasy i a Luz de Gas”, destaca l’articulista de l’ARA. “En alguns llocs et fan regals divertits, com un clauer, un boli, un pen drive. Els lectors et coneixen per mil històries i el teu llibre els importa per mil històries. I t’ho expliquen. I, a més, alguns llibreters t’ofereixen copes”, descriu Moliner, que també signarà Tot això ho faig perquè tinc molta por, el recull de contes que va guanyar el premi Mercè Rodoreda 2015. “Des d’aquí demano copes a cada signatura!”, crida Ruiz.

Això sí, el descans del migdia és sagrat. La gana s’imposa. Els segells editorials solen reservar als seus autors una franja de mínim dues hores per a l’avituallament imprescindible i, a més, els conviden a dinars col·lectius en hotels situats estratègicament al centre. Les dues autores coincidirien en aquest punt, si no fos perquè Empar Moliner és més partidrària de seure i “halar una cosa bona” i “no lluitar pel canapè”.

Entre els rituals previs de Moliner hi ha el de sortir a córrer. Ho farà per Sant Jordi, perquè ho fa cada dia. De fet, aquesta febre pel running és el que explica en el seu últim llibre, així que predicarà amb l’exemple. Ruiz sí que sol calçar vambes però no per fer quilòmetres: “Jo faré una meditació. Compta?”, pregunta somrient.

I última advertència de la veterana: “Ara hi ha una cosa molt important: per cada signatura, una selfie. Fa dos anys que passa. És el que toca. I és molt maco. Cada lector és un miracle. Qui es queixi és idiota”. “¿I si al costat et toca l’ stripper de torn?”, encara pregunta Ruiz. “Prega perquè et toqui! Divertidíssim. Un any em va tocar Belén Esteban i va ser extraordinari”. L.S.

Xavier Bosch i Xavier Theros

"Si t’aixeques cada vegada que signis serà com anar al gimnàs"

Fa un mes que Nosaltres dos (Columna), la novel·la de Xavier Bosch sobre les fronteres de l’amistat, s’ha col·locat al capdamunt dels llibres de ficció més venuts en català. “Aquest any signaré des de les 11 del matí fins a les 8 del vespre, perquè llavors me n’aniré a veure el Barça”, explica l’autor a Xavier Theros, una de les sorpreses més agradables d’aquest Sant Jordi: la seva primera novel·la, La fada negra (Destino), va aconseguir l’últim premi Josep Pla amb una història d’intriga que rescata la Barcelona del 1843, la de la revolta popular de la Jamància.

“No és la primera vegada que signo llibres, però sí que debuto com a maratonià -reconeix Theros, que anteriorment ha publicat nombrosos assajos sobre la capital catalana-. Després de l’esmorzar de Grup62 a La Farga aniré a la parada de La Calders, i des d’allà aniré encadenant paradetes: seré a la Documenta, a Laie de la Pedrera, a La Central, al Corte Inglés de plaça Catalunya, a la Fnac-Triangle i a l’Abacus de passeig de Gràcia”. Theros es queda sense aire després de la llarga enumeració. “Et diré unes quantes coses que et passaran -comenta Bosch-: t’espera parlar amb un munt de persones que et faran comentaris interessants sobre el llibre i no tindràs temps material d’escoltar tot el que et diguin. Una de les millors coses de Sant Jordi és trobar-te tants lectors apassionats pel llibre”. Bosch dona dos consells a Theros: “Porta uns quants bolígrafs de recanvi. Fallen en el moment que menys t’ho esperes. L’altra cosa, aquesta és important, és no fer cas a Josep Maria Espinàs, que cada vegada que signa un exemplar s’aixeca per donar el llibre al lector. Si t’aixeques cada vegada que signis serà com anar al gimnàs”.

“De moment, el feedback que he tingut a les presentacions de La fada negra és molt positiu -diu Theros-. Si se m’acosta algú és per mitomania o perquè li ha agradat molt la novel·la. També m’he trobat amb algú que em deia que tenien una història familiar semblant a la que explico”. Quan tots dos acabin la marató de signatures cadascun ho celebrarà a la seva manera: Bosch “patirà” amb el Madrid-Barça, perquè “la majoria de partits jugats per Sant Jordi han acabat fatal”. Theros, en canvi, passarà el vespre i la nit allunyat de la tele: “No sé res de futbol ni d’esports. En aquest sentit penso el mateix que Joan Brossa, que deia que aquest país seria normal quan el Barça baixés a Segona. Jo hi afegeixo que també podria baixar l’Espanyol”. Jordi Nopca