Publicitat
Publicitat

Contra els destructors de llengües

Si per ventura algun dia ens decidim a fer una llista de noms fonamentals per a la cultura del país, el professor de lingüística Jesús Tuson Valls (València, 1939) hi ha de figurar per mèrits propis i d'excel·lència i per haver escrit llibres essencials i necessaris (com és el cas de Mal de llengües i Com és que ens entenem ), un broll de textos lúcids que atorguen màxim interès al coneixement, a la reflexió i la crítica.

El darrer llibre de Jesús Tuson porta per títol Quinze lliçons sobre el llenguatge (i algunes sortides de to) , un encapçalament significatiu que anuncia, però que també amaga, les sorpreses d'aquest saborós assaig amb aire de memòries professorals de gran interès. No només per a tots aquells que tinguin afinitat a la temàtica del llenguatge, sinó, i més específicament, per a curiosos i llecs en la matèria. Perquè si alguna cosa té clara la saviesa d'aquest admirable professor jubilat és escriure per al conjunt de la gent i no per a doctes acadèmics.

Parlava d'assaig, perquè així defineix el llibre el seu autor, en el sentit més obert d'una provatura, d'una proposta per a la discussió. Una discussió que pot abastar moltíssim, però que ve emmarcada per tres parts fonamentals: La comunicació , L'arquitectura del llenguatge i Llenguatge, cultura, societat . En definitiva, són una quinzena de petites lliçons amb incitant habilitat per emmenar-nos de l'èxtasi a la rebel·lió. Malgrat aquestes clares distincions fetes per Tuson a l'índex diria que el llibre, sota l'empara del llenguatge, queda subdividit per dues altres parts ideals: la de l'èxtasi, que ve donada pel coneixement, i la de la rebel·lió, una part més crítica, social, irònicament polititzada, en què s'hi aboca la defensa natural de totes les llengües, i que promou la insubordinació contra tots els prejudicis, tòpics i racisme que es generen a l'entorn de totes aquelles llengües que estan oprimides. Sapiència contra l'esclafiment a què ens sotmet la rèmora ignorant de qualsevol pensament remagrit, maniqueu i opressor.

Tanmateix, la idea directriu de l'assaig és la del llenguatge com a vida, perquè els humans no es poden pensar, ni imaginar, sense ell. "Si esborréssim la nostra diversitat verbal tornaríem a un passat ben llunyà, sis milions d'anys enrere, al costat del ximpanzé". Apareix la idea nuclear que la facultat del llenguatge és indissociable de concretar-se en qualsevol de les sis mil llengües (no hi ha gradacions, totes tenen la mateixa inestimable vàlua) que hi ha al món, i aquesta és una facultat natural i exclusiva de l'espècie humana. El llenguatge, doncs, ens constitueix, i sense no existiríem.

Jesús Tuson té el bo i pitjor del professor universitari: l'amenitat, la intel·ligència transparent, el coneixement i la comunicació directa davant, diguem-ne, l'alumnat neòfit; però alhora sembla aturar-se una mica enfront la possibilitat d'anar més lluny. És un fre comprensible pel tarannà pedagògic i dialogant del llibre, amb la idea de ser un text que té la voluntat d'incentivar la crítica i exposar qüestions. El cert és que el nostre professor ens porta fins al llindar més llaminer, allí s'atura, treu una clau i ens obre unes portes immenses. Se'n va i ens deixa, engrescats, amb un somriure còmplice. Al fons hi veiem una poderosa llum que s'insinua. Ara avançar és cosa nostra...

Més continguts de