Publicitat
Publicitat

MÚSICA

Deu anys sense George Harrison

Dimarts farà una dècada de la mort del guitarrista de The Beatles

Dimarts farà deu anys de la mort de George Harrison, i la mirada d'un dels seus fans més il·lustres, el cineasta Martin Scorsese, ha alliberat el beatle més enigmàtic de l'allargada ombra de Lennon i McCartney.

Harrison va morir de càncer als 58 anys el 29 de novembre de 2001, en un hospital de Los Angeles. La seva llarga malaltia li va permetre complir el seu objectiu de preparar a consciència "el moment en què havia d'abandonar el seu cos", relata la seva vídua, la mexicana Olivia Trinitat Arias, en el documental recentment estrenat per Scorsese, Living in the Material World.

El 1965 e ls Beatles van rodar amb Richard Lester el seu segon llargmetratge, Help!. L'absurda trama inclou una escena en un restaurant indi, on un grup de músics amenitza el menjar amb sons tradicionals. Explicava Harrison que quan van acabar de rodar l'escena es va posar a jugar amb els instruments que havien deixat els músics indis i que es va sentir atret pel seu so. No s'ho va pensar dues vegades, va anar a una botiga i es va comprar un sitar. Va tenir ocasió d'utilitzar-lo poc temps després, en les sessions de l'àlbum Rubber Soul, quan buscaven un arranjament per a "Norwengian Wood", una cançó de John Lennon que no acabava de quallar.

Harrison va trobar en la música índia un camí d'afirmació artística, per fer-se un lloc entre els colossos Lennon i McCartney, i de recerca espiritual, en un moment en què començava a patir els efectes de l'asfixiant fama del grup. Guiat per Ravi Shankar, el gran mestre de la música índia, Harrison es va introduir en la tècnica del sitar i en la meditació transcendental. Harrison no es va conformar a incorporar nous sons als discos dels Beatles, sinó que va arrossegar tot el grup a l'Índia el 1968 per seguir els ensenyaments del Maharishi Mahesh Yogi sobre meditació.

En la seva recent biografia del grup, l'enginyer de so Geoff Emerick reconeix que mai va tenir "bona química" amb Harrison. Destaca que el guitarrista va mantenir un trajectòria artística ascendent que el va portar a compondre obres mestres del període final dels Beatles, com "Something" i "Here comes the Sun" . També en els últims temps el productor George Martin ha lamentat no haver prestat més atenció a les composicions del guitarrista, que va ana r acumulant material a l'espera de poder col·locar seus temes entre els que portaven la signatura de Lennon-McCartney.

Després de la dissolució del grup Harrison va donar curs a tota la seva creativitat a All Thing Must Pass (1970), el monumental triple LP que és considerat la millor obra d'un beatle en solitari. Un any després va promoure a Nova York el primer macroconcert benèfic de la història, en favor de les víctimes de les inundacions a Bangla Desh, que va reunir estrelles com Eric Clapton, Bob Dylan i el seu antic company Ringo Starr.

La seva polièdrica personalitat no li va impedir barrejar l'espiritualitat i la matèria. Harrison es va comprar un palau anglès per viure-hi i va recórrer els circuits de tot el món guiat per la seva passió pels cotxes de carreres. Els seus problemes amb la cocaïna i el seu caràcter faldiller són revelats de manera subtil per Scorsese, que el mostra com un catalitzador artístic capaç de reunir al seu voltant en els anys vuitanta Bob Dylan, Roy Orbison, Tom Petty i Jeff Lynne, en un quintet de somni anomenat Travelling Wilburys. També ha emergit en aquests últims anys la seva faceta de productor cinematogràfic, que va finançar els arriscats projectes dels Monty Python.

Mai va abandonar la seva passió per la música, però mai es va sentir tan a gust en un escenari com l'hiperactiu Paul McCartney. Va patir el costat més fosc de la fama quan va ser atacat amb un ganivet per un pertorbat a casa el 1999, gairebé vint anys després de l'assassinat de John Lennon. Va sobreviure, però les ferides van complicar el càncer de pulmó que patia, i va morir dos anys després.

Etiquetes

Més continguts de