Publicitat
Publicitat

FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA D'AUTOR DE BARCELONA

"Em vaig convertir en director de cinema mut per sobreviure"

Obsessió "De nen estimava el cinema amb intensitat. Però un bon dia es va acabar. Culpa del beisbol. Cap als vint anys va retornar, com una obsessió. Em preocupa que algun dia me'n torni a desenamorar"

Divendres comença una retrospectiva de la seva obra a Barcelona. Què l'impulsa a dirigir?

Jo mateix m'ho pregunto de vegades. Hi ha una part de narcisisme, però també una necessitat d'expressar-me a mi mateix, raons similars a les de qualsevol que penja fotos a la xarxa i publica al seu blog.

D'on ve el seu amor per l'estètica del cinema mut?

Al començament volia recrear els meus somnis, però la qüestió tècnica em sobrepassava, així que vaig començar a desendollar llums fins que em vaig quedar amb unes ombres fosques i elegants que amagaven els meus decorats pobres. I com que els actors funcionaven millor sense diàlegs, per sobreviure em vaig convertir en director de cinema mut. Va ser una qüestió darwiniana.

I un cop dominada la tècnica, no l'ha temptat mai intentar fer un altre tipus de pel·lícules?

Hi he pensat, però ja fa un temps que conreo el meu estil, i ara mateix sóc el millor en aquest estil... en part perquè no el practica ningú més. I m'agrada la idea de ser el millor o el pitjor en un determinat àmbit. Ser un qualsevol no fa per a mi.

Posat a apropiar-se del cinema del passat, hi ha algun film que li agradaria haver dirigit?

És un joc al qual jugo sovint. Hauria de ser un director amb moltes obres mestres; així, si jo n'hi robo una, la seva reputació no canvia. Podria ser el melodrama El camí de la glòria , de Howard Hawks, o bé The chase , d'Arthur Ripley, un film noir tan obscur que si ara digués que és meu, potser ningú se n'adonaria.

És molt important la ciutat de Winnipeg en el seu cinema?

Importantíssima. Allà hi ha els meus col·laboradors, i el govern dóna suport a les meves produccions. Però el més important és que tots els meus fantasmes vaguen pels seus carrers i habiten les seves cases. Quan he viscut en altres ciutats, no importa com siguin de meravelloses, sempre trobo a faltar aquests botons que disparen els meus records.

En temps d'alta definició i 3D vostè aposta per imatges imperfectes.

No crec que la tasca d'una imatge sigui representar la realitat de manera realista, sinó respondre a les necessitats de cada obra. Els pintors ja van demostrar que la pintura fotorealista no és la millor pintura. La perfecció no és el millor camí per arribar a la ficció.

Li agraden els còmics del seu compatriota Seth? Comparteixen una nostàlgia per èpoques passades.

Sí, m'agraden, i també m'agrada molt Chris Ware. Però els meus còmics favorits són el Popeye dels germans Fleischer i els primers Mad dels anys 50.

És un dels pocs cineastes que alternen el format llarg i el curt en la seva obra.

Suposo que em mouen les mateixes raons que a un escriptor. Els meus curts funcionen a mode d'entrades de diari, esbossos i notes per a futurs projectes. Però de vegades els faig perquè em sento sol i trobo a faltar els meus col·laboradors.

Per cert, va dirigir un clip del grup Sparklehorse. Li agrada la seva música?

Sí, m'agrada molt. La cançó del clip, It's a wonderful life , em suggeria un moviment circular, com el dels cavallets de la fira, però impregnat de malenconia.

Més continguts de