Ewan McGregor, superat a 'Pastoral americana'
L'adaptació del llibre de Philip Roth decep a Sant Sebastià i el nou film de Hong Sang-soo és ovacionat
Enviat Especial a Sant SebastiàEwan McGregor s’enfronta, en el seu debut com a director, a un repte més intimidant que capbussar-se en el pitjor lavabo d’Escòcia o lluitar contra l’emperador Palpatine. El protagonista de Trainspoitting -de la qual ja s’ha rodat la segona part, per cert- adapta en la seva opera prima una de les obres més importants de Philip Roth i probablement de la literatura nord-americana de les últimes dècades. Pastoral americana, presentada ahir a competició al Festival de Sant Sebastià, contempla la desintegració dels valors familiars de la cultura nord-americana de postguerra a través de la història d’un home, el Suec, ídol esportiu, soldat heroic i empresari model que veu com el seu món s’ensorra quan a finals dels 60 la seva única filla adolescent es radicalitza políticament i fa esclatar una bomba que mata una persona. La noia fuig i passa a la clandestinitat, però la tragèdia té un impacte demolidor en el matrimoni i la vida del Suec, incapaç de gestionar el sentiment de fracàs, la culpa i el dolor de perdre la seva filla.
La primera pregunta que sorgeix en veure l’adaptació que ha fet McGregor del llibre de Roth és per què s’ha complicat tant la vida triant un material tan ambiciós per a la seva primera pel·lícula. Pastoral americana no és una novel·la inadaptable, però presenta un bon nombre de dificultats per a la translació al cinema, la principal de les quals és el punt de vista del narrador, un escriptor amic de la família. McGregor el fa aparèixer al principi i al final de la pel·lícula però el que importa no és el seu paper a la trama, sinó com la seva mirada aporta dimensió mítica a la figura del Suec, profunditat a la radiografia social de l’època i comprensió dels protagonistes. Sense tot això, la tragèdia es limita a una cronologia d’esdeveniments i els moments dramàtics tenen un regust fulletonesc que frega el ridícul.
McGregor es veu superat per l’entitat literària de l’obra i entrega una adaptació fallida que no troba el to de la història ni el perfil bo dels personatges. No es pot intuir cap identitat autoral en la cinta ni bondats ressenyables de la seva tasca com a director. Tampoc es llueix com a actor -es reserva el paper principal- i tant Jennifer Connelly com Dakota Fanning acaben sent víctimes d’una narració fragmentada i erràtica. En resum, un petit fracàs per a una de les pel·lícules que a priori havien de ser importants en aquesta edició del festival.
L’Àsia tanca la competició
La competició oficial quedava tancada i vista per a sentència amb dues pel·lícules més, totes dues asiàtiques. En els deu primers minuts sembla que la japonesa Rage hagi de ser un thriller sobre la persecució de l’assassí d’una parella jove, però no podríem anar més desencaminats: en realitat es tracta d’un melodrama sobre el pes de la sospita que es desplega en tres trames paral·leles, cadascuna amb un personatge amb prou misteri per poder ser l’assassí. Llarga i anodina, Rage té un guió tan matusser que ni tan sols l’exquisida posada en escena pot posar-hi remei.
A Yourself and yours, en canvi, el broc gros no hi té lloc. El cinema de Hong Sang-soo continua treballant a partir de les variacions sobre una sèrie d’elements inalterables: les converses regades d’alcohol entre homes i dones, la naturalesa fràgil de l’amor i els llargs plans seqüència. En la seva nova joia, el coreà presenta una proposta més depurada que en els seus últims treballs. La pel·lícula arrenca amb una conversa en què un home adverteix el seu amic sobre la infidelitat de la seva nòvia. Més tard, quan l’amic ho pregunta a la seva parella ella ho nega i marxa de casa. I aquí comença un joc d’identitats que la pel·lícula no ens aclarirà mai del tot. ¿La dona que marxa de casa és la mateixa que després lliga en un bar amb un home? ¿És la seva germana bessona? ¿Una desconeguda que se li assembla? ¿O és que per mantenir viu l’amor entre una parella de vegades cal reinventar-nos i començar de zero? Per les seves filigranes narratives, el seu humor peculiar i la senzillesa (només aparent) amb què reflexiona sobre la condició humana, l’ovacionada Yourself and yours hauria d’emportar-se la Concha d’Or, després d’una edició tan plena d’exhibicions de misèria i crueltat. Seria just que el premi fos per a aquesta lleugera i vitalista obra mestra.
