Publicitat
Publicitat

Elena Ferrante, el secret més popular

La Campana publica ‘L’amiga genial’, l’inici de la tetralogia ‘bestseller’ d’una autora incògnit

Les addictives novel·les d’Elena Ferrante sobre les vides riques i complexes de dones -mares, filles, esposes, escriptores- l’han feta mereixedora d’una comunitat de lectors devots arreu del món. Però la tetralogia Dues amigues li ha suposat fer un espectacular salt d’escala internacional. El fenomen va començar a Itàlia el 2011, quan es va publicar el primer volum de la sèrie -que s’allargaria fins al 2014-, i va esclatar en aparèixer al mercat anglosaxó.

La brillant ressenya de James Wood a The New Yorker el 2013, que destacava “la seva terrible honestedat i l’agradable rigor de la seva narració”, la van situar al mapa literari. “Som en un període de misogínia profunda -va afegir Wood-, i l’obra de Ferrante, malgrat que no encaixa fàcilment en les ideologies que hi ha a l’abast actualment, ofereix sens dubte una visió feminista poderosa”. En castellà, Lumen va iniciar la tetralogia el 2012 amb La amiga estupenda, i n’ha publicat una novel·la per any ( Un mal nombre i Las deudas del cuerpo ) fins a aquesta tardor, que ha tancat el cicle amb La niña perdida. Ahir va sortir a la venda la traducció catalana, L’amiga genial, i La Campana publicarà els següents volums el març, juny i setembre del 2016.

Malgrat l’èxit, poques coses se saben de l’autor que signa com a Elena Ferrante, un àlies literari. Tot ho ha revelat ella en entrevistes sempre concedides per escrit, excepte la de la prestigiosa Paris Review del juny passat, que signen els seus editors, Sandro Ferri i Sandra Ozzola. Ha explicat que va néixer a Nàpols el 1943, que va estudiar filologia clàssica, que admira la novel·lista Elsa Morante i que es guanya la vida amb una feina que no és “escriure”. “Quan era petita vaig descobrir que m’agradava explicar històries”, va dir en l’entrevista al New York Times, i va afegir que va començar a escriure als 13 anys i quan en tenia 20 l’escriptura es va convertir en un hàbit.

Ferrante sempre ha dit que vol que els lectors es concentrin en els seus llibres, no en ella. “Jo no vaig triar l’anonimat. Les novel·les estan signades. En lloc de l’anonimat, vaig triar l’absència. Fa més de 20 anys vaig sentir l’angoixa d’exposar-me davant el públic. I volia marcar distàncies respecte a la història acabada, que els llibres s’aguantessin per ells mateixos, sense el meu suport”.

La rumorologia ha sigut constant i l’aposta que potser és un home, recurrent. “La meva identitat, el meu gènere, es troben en la meva escriptura”, ha sentenciat. La premsa italiana recicla regularment la idea que en realitat és el novel·lista italià Domenico Starnone. Ella ha respost que se sent culpable: “Li tinc una gran estima i estic segura que entén les meves motivacions”. Starnone ha dit que està cansat d’aquesta “hipòtesi sense fonament”. L’editora d’Elena Ferrante rebutja la idea que, en una Itàlia obsessionada amb la imatge, l’anonimat sigui una estratègia: “No tenir un autor físicament vol dir que no va a programes de televisió ni a festivals. Que no recull els premis”, ha dit Ozzola: “Quina mena d’estratègia de màrqueting és aquesta?”

Amistat i rivalitat

Les novel·les napolitanes d’Elena Ferrante narren l’amistat de dues dones nascudes el mateix mes i el mateix any en la Nàpols de postguerra, l’Elena Greco (Lenù) i la Raffaella Cerullo (Lila), i el llibre ressegueix l’evolució des de la pobresa de la seva infància fins que els dos personatges entren en la seixantena. La Lenù fuig de la ciutat, va a la universitat i es converteix en escriptora, mentre que la Lila, per qui Lenù sempre ha sentit enveja davant la seva capacitat de connectar amb sentiments autèntics, no marxa i treballa en feines de baixa categoria, encara que mai perd la brillantor intel·lectual.

L’autora revela que la barreja de fragilitat i ferocitat és un segell distintiu de la seva obra. “La veritat de tots els meus llibres deriva de la meva experiència”, ha dit Ferrante, però l’Elena i la Lila “són qui em reflecteix millor”. No ho fan amb les seves personalitats ni amb les trames de les novel·les, però sí “amb el recorregut de la seva relació, en l’autodisciplina de l’una, que és aixafada contínuament i bruscament cada cop que ensopega amb la inspiració desordenada de l’altra”.

En tots els seus llibres, les complexitats i les angoixes de ser mare són temes centrals. “A vegades penso que no he escrit sobre cap altra cosa”, ha dit l’autora, que qualifica la maternitat d’“emocionant i alhora terrorífica”. “És una experiència pròxima a l’astorament, com aquella antiga sensació que els mortals tenien quan es trobaven davant un déu, la mateixa sensació que devia tenir Maria quan, mentre estava immersa en la seva lectura, se li va aparèixer l’àngel”, diu l’escriptora.

Ferrante explica que va començar la sèrie fa set anys. “Vaig pensar que me’n podia sortir amb 100 o 150 pàgines”, però l’escriptura “va desenterrar records de persones i llocs de la meva infància -històries, experiències, fantasies-, fins al punt que la història es va perllongar durant molts anys”. El llibre va ser concebut com un tot i es divideix en quatre parts, segons diu, perquè es va adonar que el material no cabia en un únic volum.

Els seus llibres han anat bé a Itàlia - L’amiga genial ha assolit una xifra de 100.000 exemplars venuts, i de la segona i la tercera part se’n van vendre, segons Edizioni E/O, 60.000- i en general ha rebut crítiques favorables, però la seva creixent reputació a l’estranger també ha cridat l’atenció en el món cultural italià. Els crítics italians van ser força atents amb L’amiga genial i la seva primera novel·la, El amor molesto (publicada a Itàlia el 1992 i a Espanya per Destino el 1996), totes dues ambientades a la caòtica Nàpols, però les altres novel·les, més introspectives, no van tenir una rebuda tan bona. “No crec que el món literari italià s’hagi pres Ferrante gaire seriosament”, ha dit Goffredo Fofi, l’editor de Lo Straniero. La Stampa va arribar a comparar les novel·les napolitanes amb un culebró.

Nàpols, el millor i el pitjor d’Itàlia

Sobre com la primera obra de Ferrante va arribar a les mans dels directors d’Edizioni E/O, l’editora només n’ha dit que va ser “a través d’un amic”. El amor molesto explica la història d’una dona que torna a Nàpols per esbrinar què li va passar a la seva mare abans d’ofegar-se. “El llibre em va impactar immediatament, per la seva violència i carnalitat -ha dit Ozzola-. La forma en què tracta la sexualitat de la mare em va cridar l’atenció”. El llibre va guanyar presència quan Mario Martone el va portar al cinema el 1995, però la premsa italiana es va acarnissar amb l’anonimat de Ferrante, cosa que la va trasbalsar tant que es va retirar durant deu anys ( Los días del abandono, Salamandra, 2004).

Ferrante opina que la Itàlia contemporània és “un país extraordinari que s’ha fet completament ordinari per la confusió permanent que hi ha entre la legalitat i la il·legalitat, entre l’interès privat i el bé comú”. I la seva Nàpols natal és “el millor i el pitjor d’Itàlia i del món”.

I quan se li demana què voldria que els lectors s’enduguessin de la seva obra, ho té clar: “Que fins i tot quan estem temptades d’abaixar la guàrdia -per amor o per cansament, per afinitat o per amabilitat-, les dones no hauríem de caure-hi. Podem perdre en qualsevol moment tot el que hem aconseguit”.

Més continguts de